El ‘final' de ‘Flashforward'

Poques sèries exemplifiquen tan bé el que és passar de la glòria a l'oblit en un temps rècord com Flashforward. L'estrena més vista de la història de Cuatro va tenir diumenge un final a la matinada per la porta de darrere. De fet, la glòria només li va durar en l'expectació prèvia i el primer capítol. Després va anar caient vertiginosament. El problema de crear altes (i falses) expectatives. Com se'ls va acudir promocionar-la com “la successora de Perdidos”? Això només podia causar frustració. Jo, però, continuo pensant que no és una mala sèrie; almenys no pas pitjor que d'altres que sobreviuen amb una salut mitjana. És cert que els primers capítols es van perdre i embolicar en la trama, que semblava parada, i que tot ho basaven massa en el cliffhanger final, però després en la segona tongada de capítols va millorar i agafar ritme. El problema és que l'audiència ja havia desertat. I la fe de Cuatro en la sèrie, també. Si a la tardor emetia els capítols una setmana després que als EUA (a Flashforward sempre li quedarà el mèrit d'haver-ne estat pionera), ara va estrenar els capítols de primavera tres mesos després que la nord-americana ABC. Una prova que no és una mala sèrie és el trepidant capítol final, en què finalment s'arriba al 29 d'abril i es veu si els flashforwards es compleixen. Hi ha moments veritablement intensos i emocionants (alguns d'obvis com ara la trobada Bryce-Keiko), però el final és una estafa: es deixa tot obert perquè quan es va rodar encara es confiava en una segona etapa. Seria un molt bon final de temporada, però com a desenllaç definitiu és una presa de pèl més gran fins i tot que el final de Jericho.