Art

Joan Torras

Director general de la Fundació Vila Casas

“Abans s’acabarà el món que la Fundació Vila Casas”

“L’obsessió d’Antoni Vila Casas era aquesta: «Què passarà quan jo no hi sigui.» Volia deixar-ho tot ben lligat el dia de demà”

“El petit moviment que hi va haver al patronat no ha afectat ni en una coma els objectius fundacionals”

Tenir dins del patronat la seva vídua i la seva filla ens tranquil·litza per poder preservar els valors de l’entitat
La nostra missió és ajudar els creadors catalans, sense esperar res a canvi. De fet, tenim prohibit acceptar fons públics

L’economista Joan Torras (1984) és el director general de la Fundació Vila Casas des de fa 12 anys, i en fa 16 que hi va entrar a treballar. Després de la mort de l’empresari farmacèutic i mecenes Antoni Vila Casas, el setembre del 2023, s’ha obert una nova etapa a l’entitat, si bé Torras no es cansarà de dir en aquesta entrevista que tot continuarà igual, tal com el seu fundador volia.

Té un vincle familiar amb Antoni Vila Casas. Quin?
Era el germà de la meva àvia. Però és curiós perquè, fins que no va inaugurar el Museu Can Framis, el 2009, no ens havíem vist mai. Va ser llavors que em va fitxar, de comptable.
Com va ser la relació amb ell?
Ens reuníem tots els dimecres com a mínim tres hores al seu despatx i tres o quatre dies a la setmana dinàvem junts. Intercanviàvem opinions de com vèiem la fundació i de com estava l’equip, que ell tenia molt en compte. Insistia sempre en els objectius fundacionals. No volia que ens en desviéssim. I sempre tenia idees de projectes, que jo havia de mirar si eren viables. La relació era francament estreta, fins al punt que per vacances quedàvem quatre o cinc vegades també per parlar de la feina.
El veia com el seu home de confiança, entenc.
Tant és així que també em va acabar confiant que m’ocupés de la branca patrimonial de la família i que portés els seus comptes a títol personal. Era el seu home de confiança juntament amb el Ricardo Rodríguez, el secretari del patronat.
El neguitejava la continuïtat de la fundació?
La seva principal obsessió era aquesta: “Què passarà quan jo no hi sigui.” A tots els patronats, sempre les tres primeres diapositives eren una còpia de les dels anys anteriors, amb el nostre credo: la promoció de l’art català, de figures històriques i de nous artistes, fomentar el col·leccionisme... Era un tema que el preocupava, sobretot deixar-ho tot ben lligat el dia de demà.
Pocs mesos abans de morir, conscient que ja no li quedava gaire temps, el vaig notar intranquil.
Ho vas percebre bé. Aquell últim any vam tenir un problema relativament important. Els nostres ingressos provenen del patrimoni immobiliari i ens queia un llogater important que en representava aproximadament la meitat. Afortunadament, hem pogut resoldre, després de la mort d’Antoni Vila Casas, aquesta situació i això és el que ens ha permès presentar un projecte sòlid i potent per al 2025.
La prova que no ho havia deixat tot ben lligat la vam tenir al cap de pocs mesos, quan van marxar quatre patrons, un dels quals el seu successor a la presidència.
Deixa’m precisar que Daniel Giralt-Miracle feia temps que no venia per motius de salut. Pel que fa als altres tres patrons, [l’expresident Artur Mas, Antonio Sagnier i Joan Font], faig una reflexió. Quan has estat tants anys veient les tres primeres diapositives, hauries de tenir clar que el projecte és inamovible. Una altra cosa és que vulguis imprimir un nou aire. Però el projecte era el que era. Potser aquests tres patrons es pensaven que a partir de la mort de Vila Casas seria diferent i, en veure que no, això els va crear algun tipus d’incomoditat. Els més propers estàvem totalment compromesos a preservar el seu llegat. El petit moviment que hi va haver al patronat no ha afectat ni en una coma els objectius fundacionals.
Hem de patir pel futur de la fundació?
Al contrari. Abans s’acabarà el món que la Fundació Vila Casas. Tenim no només els recursos per poder continuar el que ell volia sinó també un equip que ha empès des del primer dia perquè precisament la seva voluntat es complís i un patronat que ens ha fet confiança. Hi ha un propòsit compartit. Tots remem en la mateixa direcció.
Faci’ns una pinzellada d’aquest salt d’escala que pretenen fer a partir del 2025.
Res és fruit de l’atzar. Aquí sempre treballem de tres a cinc anys per avançat. Hi ha moltes coses que l’Antoni Vila Casas havia beneït. Un dels nostres reptes és la transversalitat. Volem que els nostres espais siguin llocs de trobada inclusius i integradors. S’han de trencar les barreres que separen l’art contemporani del públic. Hem creat un programa d’activitats, Una nova porta a l’art, pensat per a tothom i especialment per als joves. No es fa res semblant en cap museu de Barcelona. Els joves busquen experiències. Què els podem oferir? Doncs, per exemple, visites nocturnes en què puguin veure parts que normalment no estan obertes al públic. Ja hem fet alguna prova pilot: els sorprèn entrar als magatzems. Pensant en els joves i el seu llenguatge, integrarem les noves tecnologies, però no com un bolet sense sentit, sinó que ens serviran per posar en relleu la tasca dels artistes. Reorientarem el servei educatiu per anar més enllà de les visites puntuals de les escoles. Volem que els alumnes, que són els visitants de demà, participin en la vida del museu al llarg de totes les seves etapes educatives. I tenim més ambició amb la internacionalització de l’art català, tant a centres de l’Estat espanyol com de fora. Hem signat un conveni de col·laboració amb el banc d’inversió Indosuez Wealth Management perquè ens ajudi a obrir mercats.
Penso que Vila Casas estaria content de veure que reprendran el cicle ‘L’art de col·leccionar’. Era una de les seves dèries: contagiar la passió per col·leccionar.
Va ser una de les seves últimes voluntats. La penúltima vegada que vaig parlar amb ell em va dir: “Hem de fer alguna cosa per als col·leccionistes.” El col·leccionisme té diversos vessants, i el que volem ara és intentar tocar-los una mica tots. Per exemple, també donarem visibilitat a l’artista com a col·leccionista. I, de nou, volem ser transversals i fomentar el col·leccionisme en els joves.
A Can Framis obriran una nova sala que durà el nom del fundador. Què hi haurà?
Serà la primera sala que ens trobarem quan entrarem al museu. El reivindicarem a ell perquè s’entengui més bé la col·lecció. Quina millor manera hi ha d’explicar el nostre fons, que és tan eclèctic, que començar per la figura del col·leccionista que el va crear? També hi haurà els quadres als quals Antoni Vila Casas donava més valor i s’hi reflectirà la seva passió per la tauromàquia i per Catalunya.
Antoni Vila Casas va néixer el 1930 i volia que als seus museus s’hi veiés un segle d’art català. Entenc que fins al 2030 continuaran comprant obres.
Sí. Ell el que volia és que a partir del 2030 la branca de salut de la fundació prengués més rellevància. El com dependrà del patronat. De fet, ja ens hi estem encaminant, no és un procés que farem d’un dia per l’altre. L’art i la salut s’imbricaran de manera intensa a partir d’ara. A partir del 2030 deixarem d’adquirir? Segurament menys. Però continuarem convocant els premis i continuarem fent exposicions temporals.
Tenia un últim gran projecte per fer, secret, que ell es limitava a dir que seria “per a la ciutat de Barcelona”. A mi, no me’l va explicar mai i sé que poca gent el coneixia.
El que et puc dir és que al final no es va acabar fent per desavinences amb les parts implicades. Vila Casas tenia clar què hi posaria. Però havien d’alinear-se dues entitats més. Tampoc nosaltres, com t’he comentat, estàvem en el millor moment econòmic. Però Vila Casas era així: sempre tenia en ment projectes! Quan va veure que aquest no era possible, ja en va pensar un altre, i aquest sí que te’l puc dir perquè s’ha materialitzat: l’exposició de Lluís Hortalà [s’inaugurarà el 20 de febrer]. S’hi va involucrar a fons. Les últimes visites que va fer van ser al seu taller. I també va ser a Lluís Hortalà a qui va comprar l’última obra personalment.
Alguna altra última voluntat que li confessés?
En l’última conversa que vam tenir –estava plenament conscient–, em va demanar que em dediqués en cos i ànima a protegir el seu llegat. I és el que faré. Per a mi és una gran responsabilitat, professional i personal. Suposo que és el mateix que devia transmetre a la seva família. Tenir dins del patronat la seva vídua i la seva filla ens tranquil·litza per poder preservar els valors de l’entitat.
No tinc gaire clar que la generositat d’Antoni Vila Casas sempre fos corresposta.
Sigui com sigui, ho feia de forma totalment desinteressada. I aquesta continuarà sent la nostra manera de ser. Fem el que fem perquè creiem en el projecte, sense esperar res a canvi. De fet, tenim prohibit acceptar fons públics. La nostra missió és ajudar els creadors catalans.
Que no n’hi ha tants que ho estiguin fent.
Per desgràcia, no. Estem encantats de suplir els buits que, per les raons que sigui, no cobreixen les institucions públiques.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.