‘Invisible', de Paul Auster

Durant els dies de retir estival he continuat veient la tele. No només es tracta d'estar al dia, de continuar observant i sentint com batega aquest aparell fascinant, sinó que en essència es tracta de ser fidel a un mateix. És clar que, també com sempre, el cap i el cor bullen amb altres estímuls que un no pot desatendre. Combinats amb gasoses catòdiques diverses, he degustat també algun llibre. No vaig aguantar gaires pàgines l'arcaica i rovellada traducció al català d'El meu Mikhael, d'Amos Oz i vaig decidir apostar segur: Paul Auster. Quasi sempre que publica el busco en alguna entrevista televisiva, cerco amb delit que em doni algunes claus de lectura abans de capbussar-m'hi. Els meus preferits són El palau de la lluna i El llibre de les il·lusions, però Invisible (Edicions 62) no m'ha pas decebut. És un relat de dos germans que comparteixen secrets i passions ocultes, de personatges ambigus i encontres a Nova York. M'han cridat l'atenció dos detallets amb què Auster perfila els gustos culturals dels seus personatges. M'encanta que el protagonista del llibre i la seva germana sentin passió incondicional pel cinema de Truffaut. Però trobo sorprenent que ella consideri “pretensiosa” l'obra de Godard i en canvi li encantin Antonioni i Bergman. No m'acaba de casar aquesta combinació de criteris.

També em va plaure que el personatge femení que clou el llibre s'endugui en un viatge a Quillia (una illa entre Trinitat i les Granadines) una novel·la de Thomas Bernhard i una d'Enrique Vila-Matas. M'hauria agradat saber-ne els títols.