Comunicació

MARIA BOUABDELLAH SHAIMI

COMUNICADORA

“La diversitat hi ha de ser i no com a quota”

Molta gent petita, en llocs petits, fent coses petites, poden canviar el món. No tot, però alguna cosa concreta sí
Es poden evidenciar les injustícies i lluitar-hi en contra –contra el racisme, per exemple–, i ser referent en altres àmbits

A Maria Bouab­de­llah Shaimi (Banyo­les, 2002), de petita li agra­dava molt xer­rar, i de forma natu­ral va començar a com­par­tir vídeos del que pen­sava i del que li pas­sava com a ado­les­cent, una jove raci­a­lit­zada, a través de les xar­xes soci­als. És una de les you­tu­bers cata­la­nes de referència i la pri­mera afro­des­cen­dent. Par­ti­cipa a Canal Malaia i està cur­sant ter­cer de peri­o­disme a la UAB.

Què la va atraure de la comu­ni­cació?
Des de petita, he sigut molt xer­raire. També m’ha agra­dat molt escriure. A cinquè de primària em van pre­gun­tar què volia ser de gran i vaig res­pon­dre cri­minòloga, perquè em mirava sèries policíaques, o peri­o­dista. A mesura que em vaig anar fent gran vaig veure també que els meus interes­sos ana­ven diri­gits cap a la comu­ni­cació; m’agra­dava molt escriure i tenia molta inqui­e­tud en aquest sen­tit. Un cop a l’ins­ti­tut em van pro­po­sar par­ti­ci­par al pro­grama d’oratòria de TV3 Un got d’aigua. I va ser a ESO que vaig deci­dir ser peri­o­dista. Sem­pre ho he tin­gut clar però no sé ben bé per què.
Com­par­teix els seus pen­sa­ments a través de les xar­xes, però no sé si manté un diari on escriu. Pensa que la seva gene­ració, la Z, ha pas­sat d’escriure el diari per­so­nal al You­Tube, del text a l’ora­li­tat?
En el meu cas sí que escric molt però no ho publico. Perquè són escrits molt per­so­nals i penso que no són publi­ca­bles. És cert que el vídeo és un for­mat més directe i ràpid, i molt fàcil perquè tot­hom té un mòbil per gra­var-se i pen­jar-ho a les xar­xes, i escriure reque­reix pen­sar-ho més. No crec que la nos­tra gene­ració no escri­gui. Ara he detec­tat un revi­fa­ment dels blogs a les xar­xes.
No tenia refe­rents you­tu­bers cata­lans. Per això se’n va fer?
No neix pen­sant en aquest objec­tiu. A Un got d’aigua de TV3 no vaig pas­sar el càsting final, em vaig que­dar a les por­tes, devia tenir uns quinze anys i tot em va sem­blar un drama i vaig deci­dir fer un vídeo sobre un lli­bre i pen­jar-lo a les xar­xes. I així vaig començar. No va ser perquè havia detec­tat una man­cança i vaig dir que jo podia fer-ho, sinó que va ser molt orgànic i natu­ral.
És impor­tant arri­bar als joves en català. Vostè que viu entre Banyo­les i Bar­ce­lona per­cep un des­cens de l’ús del català?
A Bar­ce­lona és molt dife­rent de Banyo­les. Es nota molt la diferència. És com una lluita afer­ris­sada: quan entres a un bar i dius aigua, doncs no és tan dife­rent d’agua. Fins que no vaig venir a viure a Bar­ce­lona no vaig ser cons­ci­ent d’aquesta situ­ació. Quant als joves, penso que tenen la idea que el català només es parla en deter­mi­nats con­tex­tos diguem-ne més cul­tes i que en l’àmbit més infor­mal no es parla. Defenso que es pugui par­lar en català quan em gravi, per exem­ple, fent un tour per casa meva, poder nor­ma­lit­zar-ho. I a la gent que no s’atre­veix a par­lar en català perquè s’equi­voca, l’impor­tant aquí és que la llen­gua es parli perquè així està viva, evo­lu­ci­ona. No passa res perquè no par­lis català com si fos­sis Pom­peu Fabra.
La ver­go­nya de no par­lar un català per­fecte, quan no passa si ens expres­sem en francès o en anglès i sabem que no tenim el millor accent o que la frase no és del tot cor­recta, és un pre­ju­dici afe­git?
Sí. Penso també que es vol pro­te­gir tant la llen­gua que el parany pot aca­bar sent que només la par­lin els que ho fan per­fecte i que s’acabi can­vi­ant per rutina sense ser cons­ci­ent que l’altra per­sona t’entén i no cal can­viar. A mi m’han pas­sat les dues coses. Per una banda, que em canviïn al cas­tellà des d’un català per­fecte i després que em facin el comen­tari de sor­presa: “Oh, que bé que par­les el català.”
És la pri­mera cata­lana afro­des­cen­dent –la seva família és d’ori­gen mar­roquí– amb pro­jecció en l’àmbit juve­nil i de xar­xes. Se sent refe­rent? Un mirall?
Ser refe­rent penso que ho hau­ria de dir algú altre, i també penso que no he fet tant per ser refe­rent. És cert que en aquesta vida tot­hom aporta el seu gra­net de sorra. I sí que m’agra­da­ria, igual que també crec que ho pen­sen altres com­panys, de tren­car esque­mes i impul­sar can­vis. No vull sem­blar Mar­tin Lut­her King i no can­vi­a­rem el món, però sí que penso que molta gent petita, en llocs petits, fent coses peti­tes, poden can­viar el món. No tot, però alguna cosa con­creta sí. En aquest sen­tit, sí que puc ser refe­rent. I no ser el que tra­di­ci­o­nal­ment s’ha reser­vat als fills d’immi­grants. És a dir, que podem anar a la uni­ver­si­tat... jo no en tinc cap dubte i estic rei­vin­di­cant coses que per a mi són òbvies però que és impor­tant posar-les sobre la taula.
S’ha sen­tit dife­rent? Els altres li ho han recor­dat? Li ho demano perquè en un vídeo rei­vin­di­cava els seus orígens i expli­cava que va dei­xar de fer-se la henna a les mans i d’alli­sar-se els cabells.
Vaig anar a una escola on tots els meus com­panys eren blancs; és a dir, no hi havia ningú d’altres orígens. No vaig patir bullying però sí que em sen­tia fora de lloc. Recordo que em feia molta il·lusió dur la henna a les mans i els nens em van fer comen­ta­ris ofen­sius. Quan ets petit, tot es mag­ni­fica molt més. Tam­poc tens clara la teva iden­ti­tat. I em vaig sen­tir l’estra­nya, la rara, la dife­rent. Tots, inde­pen­dent del nos­tre ori­gen, tenim con­flic­tes amb la nos­tra pròpia iden­ti­tat, però en el meu cas s’hi ha d’afe­gir el qüesti­o­na­ment cons­tant. Aquesta pre­gunta d’on ets. Per sort, he pogut enten­dre aviat que no era un pro­blema que tenia jo, sinó dels altres que volien enca­se­llar-me i no podien i això els des­col·locava.
Què falta fer perquè això no passi?
Falta edu­cació, des de casa i des del pro­fes­so­rat. En aquest sen­tit, penso que falta afe­gir una pers­pec­tiva racial. No tant una for­mació indi­vi­dual del pro­fes­sor com una for­mació trans­ver­sal per a tots els docents per enten­dre al final tots els seus alum­nes. No vull posar tota la res­pon­sa­bi­li­tat a l’escola, però hi ha una part que és de l’escola. Si hi ha deter­mi­nats comen­ta­ris que s’atu­ren a temps i es tre­ba­llen, doncs poden ser quel­com posi­tiu en comp­tes de nega­tius, d’un mal record que li queda a l’alumne.
La manera amb què s’expressa, amb humor, és la clau del seu èxit?
Sí que és cert que la iro­nia i el sar­casme hi con­tri­bu­ei­xen. Però res és pen­sat. Vull dir que soc de riure’s d’un mateix, de treure ferro a les coses; és qüestió d’acti­tud. Depèn del con­text també soc seri­osa. No sé quina és la clau, pot­ser que soc molt expres­siva. Els comen­ta­ris que m’arri­ben són de joves que se sen­ten iden­ti­fi­cats amb el que explico i d’altres a qui els des­co­breixo una rea­li­tat que no sabien o una pro­blemàtica de la qual no eren cons­ci­ents i després s’ado­nen que pot­ser aque­lla com­pa­nya de l’ins­ti­tut també es va sen­tir així. No hi ha intenció de fer un monòleg d’humor.
En un dels vídeos denun­ci­ava la nul·la repre­sen­tació de la diver­si­tat a les sèries de TV3 i que quan apa­reix un per­so­natge racial se l’este­re­o­tipa.
Hi estic refle­xi­o­nant molt. Perquè molts dels vídeos que com­par­teixo són d’iden­ti­tat i de racisme. I en aquest sen­tit també m’agra­da­ria poder par­lar d’altres qüesti­ons, sor­tir d’aquest àmbit. Per exem­ple, en el cas d’un per­so­natge d’una sèrie que està gras, tot al seu vol­tant ha de girar sobre aquesta con­dició. El mateix passa amb els per­so­nat­ges raci­a­lit­zats. Ja s’ha repre­sen­tat. Hi ha altres històries d’èxit.
És la quota de diver­si­tat?
Per com­plir la quota no cal. La repre­sen­tació hi ha de ser perquè la nos­tra soci­e­tat és diversa. Però en el cas de les sèries, perquè l’actor, sigui blanc o negre, té un poten­cial. Volem fugir dels papers este­re­o­tips, d’aquesta con­cepció que les per­so­nes raci­a­lit­za­des només hi són per par­lar de temes de per­so­nes raci­a­lit­za­des. Doncs no. També els pas­sen coses i poden par­lar d’altres qüesti­ons més enllà del racisme, de la lluita con­creta de cadascú.
Una com­pa­nya del Movi­ment Afro­ba­nyolí Social (MAS), Assa Maca­lou, psicòloga, denun­ci­ava ser visi­ble, ser la foto, quan hi havia una xer­rada sobre inte­gració i no per la seva exper­tesa.
Sem­pre s’acaba con­vi­dant les matei­xes per­so­nes: tenim x i y que són raci­a­lit­za­des i ens agrada el seu dis­curs. I amb la idea pre­con­ce­buda que dues per­so­nes poden repre­sen­tar tot un col·lec­tiu, quan és molt com­plex. Jo sem­pre dic que parlo en nom de mi mateixa i encara gràcies. Un dia penso una cosa i l’endemà una altra. No pots pre­ten­dre que algú parli en nom d’un col·lec­tiu sem­pre. No cal recórrer sem­pre als matei­xos noms, hi ha més gent vàlida per fer-ho.
El fet de ser una dona raci­a­lit­zada i de denun­ciar el racisme l’ha situat en l’esfera dels mit­jans i ara vol­dria fer un pas més?
No evito par­lar-ne. Vull dir: m’he pro­po­sat no par­lar de racisme perquè no vull que m’enca­se­llin. En par­laré quan pensi que toca o que ho he de fer. No vull caure en el clixé de sem­pre, ser aquesta quota. Quan s’ha de par­lar de racisme, doncs tru­quem a la Maria. Coin­ci­dint amb el que deia l’Assa, també vull obrir-me un camí en el món de la comu­ni­cació sense haver de recórrer al racisme. No ho sé, par­lar de comu­ni­cació digi­tal o ser cor­res­pon­sal a París o fer infor­mació par­la­mentària. Vull poder-ho fer sense tenir l’eti­queta aquesta, de ser quota.
Denun­cia ser quota del sis­tema?
A la tele pública, hi ha d’haver diver­si­tat i no cal que tre­ba­llin davant de càmera. Igual que pas­sava amb les dones, fins que no es va forçar, segu­ra­ment molts dels pro­gra­mes eren diri­gits i pre­sen­tats per homes. No era perquè les dones fos­sin menys vàlides o menys exper­tes. Era sim­ple­ment perquè hi ha llocs, espais, on l’accés, per a dife­rents col·lec­tius, és més difícil. És més com­pli­cat i hi ha menys opor­tu­ni­tats. A mi m’agra­da­ria que se’m valorés per la meva capa­ci­tat i no pel fet de ser dona raci­a­lit­zada.
Que se la valori per la seva capa­ci­tat i no per la seva imatge?
Exacte. I intento que sigui així, pro­curo que tot el que faig sigui en aquest sen­tit i com tren­car la dinàmica de par­lar sem­pre del mateix. Per una banda, puc ser­vir de refe­rent per a altres joves par­lant-ne i, per altra banda, hi ha d’haver un punt mitjà, un equi­li­bri. És a dir, evi­den­ciar les injustícies i llui­tar-hi en con­tra i, per altra banda, ser refe­rent en altres àmbits.
Em deia que tenia dub­tes a l’entre­vista, que no apor­ta­ria res.
Sí, sobre la base de per què se m’ha esco­llit per a l’entre­vista. I sem­pre és donar vol­tes entorn del mateix, del dis­curs de víctima, per enten­dre’ns. Ja he pas­sat aquesta pan­ta­lla. També perquè ho fem per inèrcia. Per això dub­tava. En un món d’injustícies, em con­si­dero pro­fun­da­ment femi­nista i pro­fun­da­ment anti­ra­cista, perquè és la manera com entenc el món i la meva manera de viure la vida. Penso que el fet de par­lar públi­ca­ment ja és una manera de tren­car molts esque­mes.

La família, referent

“Hi soc perquè abans hi ha hagut gent que ha lluitat perquè jo pugui ser aquí. Res s’entén individualment sinó que tot és col·lectiu”, assenyala quan li demano pels seus referents, els seus miralls. En aquest sentit, destaca el paper que ha tingut la família en la seva formació i sobretot en el seu creixement sent adolescent: “La mare i el tiet són els meus grans referents personals.” Així, agraeix l’acompanyament dels adults que l’envoltaven, sobretot de la mare, quan a l’escola de Banyoles se sentia diferent. “Em va fer entendre que sentir-me catalana no volia dir haver de renunciar a la tradició, al que m’agradava dels meus orígens.” Pel que fa als referents més mediàtics, destaca les dones que “han picat pedra abans” i cita el nom de les activistes Desirée Bela-Lobedde o Míriam Hatibi. Parlant del futur, i a llarg termini i des de la professió periodística, es veu fent ràdio. L’escola que ha significat Ràdio Banyoles l’ha marcat, destaca.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia