Del conseller a Dinio

Ha tornat una de les meves medecines. Cada estiu, des de ja en fa uns quants, s'han sentit veus i veuetes sobre si Ferran Monegal fitxaria per Televisió de Catalunya. Enguany també. I sempre ha sigut que no. I enguany tampoc. Telemonegal ja és de nou a Barcelona TV com un enciam fresc acabat de collir de l'hort. L'entrevista del primer programa de la temporada va ser a Joan Manuel Tresserras. Van parlar de la llei del cinema, del doblatge i de tele, esclar. El millor moment va ser quan Monegal li va retreure que no mirava prou la tele. I tenia raó, el conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació ha de mirar la televisió. Ha de saber què és Polònia i Els matins, però també qui són Belén Esteban i Risto Mejide. A mi em sembla que Tresserras ha estat un bon conseller, atrevit i dialogant, però també tinc clar que estar perfectament assabentat d'allò que veu la gent, d'allò que devoren les masses, és part de la seva feina. Part important.

I aquests dies hi ha un cas que m'està apassionant. Dinio ha iniciat una suposada vaga de fam per protestar contra el règim castrista. Ha amenaçat de cosir-se la boca i tallar-se les venes i s'ha posat a dormir al mig del carrer. Absolutament sensacional. Deu ser la vaga de fam menys creïble de la història de les vagues de fam. La frivolització de l'assumpte és tan colossal que fa trencar de riure. A Sálvame i El programa de Ana Rosa li han fet cas i algun irresponsable ha arribat a comparar el cas amb el de Guillermo Fariñas. Seguiré amb atenció el curs dels esdeveniments.