“Trobo romàntic conduir l'espai on vaig començar”

Exacte. El 2000/2001 vaig fer la beca amb en Xavier Solà. El meu primer contacte amb la ràdio va ser en aquest programa. Per tant, quan em van dir si volia presentar El suplement, vaig pensar que la vida era molt divertida.

Més que un repte, vaig pensar que era un grandíssim honor. Per dos motius: perquè sempre he respectat molt en Xavier Solà i perquè és una franja horària que em suposava un gran repte. A més, em feia molta il·lusió estar al capdavant d'un projecte al mateix lloc on vaig començar a fer ràdio. Això trobava que era molt romàntic, en el fons.

Per edat, sí, però crec que és casual.

No et sabria contestar al 100%, perquè la Núria Ferrer ha estat fent la feina durant dos anys i ella estaria entremig d'en Xavier i de mi. El canvi, si més no, ha estat gradual. No ha estat un canvi generacional directe. Segurament suposo que sí, que busquen donar a aquests aires d'El suplement que deia en Xavier com una ventada més jove i una cosa un punt més fresca. Si més no és el que pretenc fer jo.

El canvi més destacat és que El suplement aquest any pretén ser un programa d'entreteniment, amb una molt bona dosi d'optimisme, oblidant les obligacions i les males notícies d'entre setmana. Sempre, però, tenint en compte que no volem semblar que vivim a Júpiter. Som conscients d'on vivim i en quin moment econòmic i social estem, però pensem que el cap de setmana és el moment en què podem mirar cap a una altra banda.

Fugir potser és exagerat, perquè forma part de la realitat de tots els catalans, però sí que d'aquesta feina els plats principals se'ls emporten els espais de cada dia.

Dues coses. Una: hi ha un crescendo gran en el programa. Comencem a les nou a un ritme bo, amb tertúlies, actualitat, en Tàpies, i aquest ambient va a més fins a la una, que la gent ja està molt desperta. I llavors hi ha les seccions d'humor i de participació. Dues: respecte dels oients, és una franja en què el públic està més barrejat. Pots trobar-hi un nen de 10 anys i un avi de 80. Això és un luxe com una casa.

És el meu primer projecte gran en la ràdio, sense pública ni privada. En la ràdio és el primer cop que estic al capdavant d'un equip i és una experiència fantàstica. En el primer dia que vam fer de nou a una, a mig programa en una pausa vaig pensar ‘Que feliç que sóc! Mare de Déu, com m'agrada aquesta feina!'. Per primer cop havia pres consciència de quina feina feia, què implicava i tot el que teníem davant nostre. I vaig tenir un moment de felicitat molt gran.