Comunicació

La mirada

La paròdia de Joan Carles

Un bon actor com Puigcorbé fa directament una paròdia del rei

Felipe y Letizia em genera sensacions contradictòries. D'entrada ja es veu, ja salta a la vista que és un bunyolet, que només pel concepte, per la idea, no hi ha per on agafar-ho. La veda d'aquest tipus de mini sèries delirants –Raphael, la duquessa d'Alba, Alfonso de Borbón– està oberta i a veure qui la fa més grossa. S'ha de reconèixer que la història d'amor dels prínceps d'Astúries té la seva conya i que donava de si per ficcionar-ho de manera simpàtica. El director és Joaquim Oristrell, per qui sento autèntic respecte professional i personal, i ja només per això ja em vaig apropar al seu producte amb bona predisposició. La primera sorpresa va ser que els dos protagonistes defensen els seus papers raonablement bé, sobretot Amaia Salamanca, que ens serveix una Letizia força digna. Els dos sobresurten dins del catàleg de disbarats que ens proposa l'argument: els reis tan capficats pel seu fill, els impossibles guardaespatlles del príncep, les escenes de Felip i els seus germans... Però sobretot el més demencial són les creacions de dos bons actors com Juanjo Puigcorbé i Marisa Paredes en la pell de Joan Carles i Sofia. El primer fa directament una paròdia del rei. Cada vegada que surt la diu més grossa –els diàlegs entre marit i muller voregen el delicte– i no entenc que jugui la carta de la imitació de veu i de gestos quan cap altre personatge ho fa. Paredes compon una Sofia afectada i omnipresent que no hi ha per on agafar-la. I bé, tot plegat em va entretenir més del que em pensava. Té mèrit però em temo que no és suficient.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.