29/05/1991

Una música. A vegades només calen uns acords per fer-te trontollar d'emoció. Unes notes que se't fiquen a dins i allà es queden durant molts dies. Em va passar dimecres al vespre mentre veia i escoltava ETA a la ciutat dels sants, el fantàstic reportatge de Sense ficció dirigit per Albert Om. No voldria posar-me cursi ni excessivament greu però durant el visionat vaig sentir que produccions d'aquest tipus són les que injecten sentit a aquelles idees teòriques i mai gaire ben delimitades a l'entorn del servei que ha d'oferir una emissora pública.

Es tracta d'una creació audiovisual de primera divisió. Construïda amb ritme, musicada amb discreció i bon gust i prenyada de contingut i gran volada periodística. S'ocupa de tots els territoris físics i emocionals generats per l'atemptat d'ETA a la caserna de la Guàrdia Civil de Vic el 29 de maig de 1991. Algunes de les imatges d'aquell dia les guardava emmagatzemades a la memòria però moltes d'altres no les havia vist mai. D'entre el reguitzell de sensacions generades una d'elles em va posar els pèls de punta: la rebuda com a herois a Gernika dels cadàvers de dos dels autors de la matança, abatuts a Lliçà de Vall el dia següent a l'atemptat. Em va colpir aquell fastigós sense sentit, aquella menyspreable inhumanitat col·lectiva segons la qual calia plànyer el valor patriòtic d'uns assassins. La incomprensible complexitat de la ment humana a vegades és capaç de deixar-te KO. Igual que una música caçada a l'atzar, un replà de calma on ve de gust deixar reposar l'ànima sacsejada.