‘Alaska y Mario', a l'oest

No ens hauria d'estranyar que al cap de cinc minuts de començar la segona temporada d'Alaska y Mario se'ns mostressin, sense censura, els pits de la cantant en una visita al cirurgià plàstic. La parella està còmodament instal·lada a l'escenari de la vida; s'agrada i li agrada ser mirada. I no són els pits, artificiosament generosos però esplèndids, segons criteri mèdic, els que criden l'atenció –Alaska ha posat per a Interviú–, sinó la roba interior amb què visita el metge, d'un color nude i més pròpia d'una àvia que no d'una estrella del glam. L'anècdota serveix per iniciar una segona temporada d'un relat que es concep a partir d'anècdotes però molt ben entrellaçades i que, gràcies a la factura audiovisual, no ens adonem de la inconsistència del que estem mirant: Alaska i la seva mare comprant en un comerç xinès per l'arribada de l'any nou; el dinar de Mario a casa dels pares (aquella escena és d'un costumisme almodovarià) i podríem continuar fins al moment Vaya casas amb Alejandro Amenábar. Aquest exercici de voyeurisme consentit i desitjat, però, té una pega. Necessita una nova estrella. Mario ja no sorprèn –disfruta amb la sobreactuació– ni ho fan aquests excel·lents secundaris que són els col·legues. Necessiten convertir el format en una road movie, que el viatge a l'oest americà aporti nous elements –un altre ambient on consumir cerveses i ombra d'ulls negra– i continuar així l'exaltació d'una parella de moderns que brillen més en els moments pijama amb fast food que en la ploma de l'escenari