Consultes televisives

Per més que la docusèrie pretengui documentar la realitat d'un col·lectiu preservant l'essència de la quotidianitat, el muntatge, els adorns efectistes com ara la música i la narració (i el guió), contribueixen a mostrar aquest dia a dia com si fos “la pel·lícula de la vida”. La docusèrie fa que tots puguem ser els protagonistes de la pel·li. Amb aquesta voluntat, La Sexta ha estrenat Cuerpo médico fixant-se en diversos professionals de la sanitat: el cirurgià plàstic Ivan Mañero –i la seva tasca solidària a l'Àfrica–, un jove que fa el MIR i un metge rural. És la música que acompanya les operacions –per emfatitzar-ne les complicacions– la que atorga a Cuerpo médico moments de sèrie d'acció, una escena contra rellotge. A més, no escatima primers plans de la sala d'operacions. Tot i que el retrat és colorista, vívid –el muntatge, clau en aquests formats, ho facilita–, Cuerpo médico no aporta res que no ens sigui familiar. TV3 fa més de deu anys que es va fixar en aquest tipus de mirades amb treballs com ara Bellvitge Hospital (1999). I La Sexta ha abusat d'aquest tipus d'històries (Vidas anónimas, Mi barrio...).

Hi ha una mirada de la docusèrie més a l'europea; interessada pel vessant social, pel reconeixement de la professió, per la conscienciació d'aspectes relacionats amb la sanitat. Molt diferent de la mirada americana de les docusèries: res és del cercle privat i tot és per a l'entreteniment. Embadalida vaig quedar amb el cirurgià Robert Rey a Dr 90210 a Divinity; el verdader Nip Tuck.