Sara i Olga

Quan veig Sara Carbonero penso en Olga Viza. Penso en les pioneres i hi veig un retrocés, un masclisme més accentuat, ara, que fa 20 anys. Penso en els models femenins que ens ensenya la tele, i no només en els esports, però especialment amb les noies a peu de pista, de camp, però mai a les cabines. On són les dones com tu, com jo, com nosaltres, a la tele? Per tot plegat les crítiques a Sara Carbonero són injustificades i sexistes? Se la ridiculitza per enveja, se la penalitza per la bellesa i es menystenen les seves qualitats professionals? No contestarem aquestes reflexions amb l'entrevista postpartit a Iniesta, en el transcurs de la qual, Carbonero va equivocar-se, la qual cosa va servir més munició a la campanya que a Twitter s'ha endegat amb l'etiqueta #graciassara. Una relliscada tothom la té i ella, ara, hi juga. Sabedora de les crítiques. Sabedora de la polèmica. Sabedora que és la protagonista. I aquest és un dels problemes: malament quan els periodistes som la notícia. Segurament la raó de fons és que, la majoria de l'audiència que la crítica no la percep com a periodista esportiva sinó com a “xicota de”. La seva vida privada passa, sense que ella ho vulgui, al davant de l'ofici. I, de pífies, n'ha fet ella i n'han fet companys mascles. Però la qüestió de fons no són les preguntes o les obvietats o les pífies de Sara, l'origen rau en els despatxos, quan algú va decidir que una noia a peu de gespa lluiria, no per la seva trajectòria i experiència sinó per un somriure bonic. Quan es va decidir que les periodistes havien de ser models i després semblar periodistes.