“Mostro la humanitat del mite”

Exacte. És una doble responsabilitat perquè per una banda és un paper dramàtic i per l'altra interpretar el president Companys és encarnar una llegenda, com per a un xilè ho és Allende o per a un americà Lincoln o Kennedy. L'assassinat de Companys forma part d'un dels moments crucials de la nostra història contemporània i del destí tràgic del nostre país. És encarnar la part humana d'aquesta llegenda.

Bé, fa 26 anys vaig estrenar un espectacle teatral, que ara he reposat i estic fent girar per Catalunya, Cambó/Companys; és un enfrontament entre els dos polítics arran dels fets del 6 d'octubre del 1934. Per tant, al president Companys ja l'havia interpretat abans, el torno a fer als escenaris i alhora filmo un telefilm sobre els seus últims dies. És un moment únic professional.

Sí, en el teatre és més el drama polític i en el telefilm són els últims dies d'un ésser humà, les últimes hores d'un condemnat a mort. Evidentment mantenim tota la qüestió política però passes de l'èpica a la lírica, mostres una part molt íntima, els seus sentiments, els seus clarobscurs.

Sí, la història d'aquesta península ha estat molt tràgica i és el que dic sovint, que les guerres no es poden perdre. A França, però, tot i guanyar la guerra, el govern col·laboracionista de Vichy encara els fa mal. Però amb valentia l'han mirat i n'han fet pel·lícules. Aquí ha estat més complicat. Ja s'havia fet una pel·lícula sobre Companys, als anys setanta, d'en Josep Maria Forn, Companys, procés a Catalunya (1979). Evidentment, amb Companys s'obre una ferida que encara no està tancada. I no deixa de ser un ressò dels problemes que estem vivint en el país.

Sí, és un moment molt especial. Perquè és una escena tràgica, l'execució d'una persona, el president d'un país escollit democràticament, que és assassinat. A Catalunya ho hem patit, també a Xile. Quan filmes l'escena, et poses a fer-la. Però la sensació que vaig tenir a mesura que s'acostava l'afusellament és la importància que té la figura del president de la Generalitat. És a dir, la institució que representa el poble de Catalunya té un poder sobre l'individu. I l'individu ha d'estar a l'altura. I en els últims anys hem vist gestos de presidents de la Generalitat que els honoren; és la consciència del càrrec. I la grandesa d'en Companys és que està a l'altura del moment tràgic que li toca viure. Va amb dignitat cap al camí traçat pel destí, com s'encara al seu final i deixa el llistó de la dignitat d'aquest poble a dalt de tot.

Sí que és veritat que interpretar com a protagonista un telefilm que es fa sobre els últims dies de la vida d'en Companys em pot donar una popularitat que no té el teatre per exemple, en què ja havia interpretat el president. I el projecte em dóna l'oportunitat de treballar en televisió un registre que fins ara no havia fet, que és la vessant més dramàtica. Sempre he fet sèries de tipus còmic. I per mi fer de Companys és un repte però també una esperança d'arribar al cor de l'audiència d'una altra manera.