Important descens de la televisió en català amb la TDT
En una dècada s'ha multiplicat per cinc l'oferta de canals en castellà, ja que la digitalització no va tenir en compte la diversitat lingüística de l'Estat
Fort creixement de la llengua a la ràdio
El govern espanyol va aprovar, ara farà deu anys, el pla tècnic d'implantació de la televisió digital terrestre (TDT), i amb la perspectiva d'una dècada, de les conseqüències d'aquell procés en sobresurt la davallada important de la televisió en català. En concret, l'audiència de tots els canals en català era del 29,7% el 2005, mentre que, deu anys més tard, el 2015, havia retrocedit fins al 19,8%. I pel que fa a TV3, si bé s'ha mantingut com la cadena més vista de forma ininterrompuda des del 2010, ha tingut un retrocés de la seva audiència de 10 punts percentuals. Així ho recull l'informe de l'audiovisual 2015 del Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) que avalua les conseqüències d'aquell procés: “La implantació de la TDT –diu en les conclusions el CAC– es pot considerar globalment satisfactori per les millores tècniques, per exemple, i una major eficiència de l'espectre.” L'entitat remarca, però, el fet que amb la digitalització no es va tenir en compte la diversitat cultural i lingüística de l'Estat, tot i que aquest precepte s'incloïa en la llei estatal de l'audiovisual del 2010.
Sense competències
L'informe assenyala el caràcter pioner de Catalunya en la implantació de la TDT; des del 1999 amb polítiques actives. Però també recorda que el govern no té competències plenes en la planificació de l'espectre radioelèctric: “No disposa de les eines per dissenyar polítiques de comunicació integrals.”
El CAC destaca que, tot i l'obligació estatal de fer polítiques audiovisuals que promoguessin la difusió de les llengües oficials, la realitat és que s'ha desequilibrat l'oferta de canals en català i en castellà.
El 2005, encara amb un entorn analògic, hi havia sis canals de cobertura estatal en castellà (La 1, La 2, Antena 3, Tele 5, Cuatro i, amb concessió però sense emetre, La Sexta). En català, hi havia TV3 i el K3-33, a banda dels canals locals i City TV. A finals del 2015, en canvi, l'oferta havia basculat clarament a favor dels canals en castellà, un total de 32, en detriment dels 8 catalans. A més, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) ha perdut la gestió d'un dels dos múltiplexs.
Si bé la presència del català en la TDT ha retrocedit, pel fet de no disposar de competències bàsiques en la matèria, en ràdio es dóna una situació molt diferent. En aquest àmbit, la Generalitat és competent en l'adjudicació de llicència de ràdio en FM. Així, tot el sector radiofònic que opera a Catalunya, amb independència del grup matriu al qual pertany, està subjecte a la normativa catalana. Per exemple, totes les ràdios generalistes han d'utilitzar el català com a mínim la meitat del temps d'emissió. El mateix passa en relació amb la música, que ha d'incorporar un mínim del 25% de cançons en català. El CAC considera en el seu informe que aquests percentatges mínims de presència de cançons en català en el dial –una instrucció de l'ens audiovisual aprovada el 2007– “ha estat un dels factors per al posterior renaixement del pop català”. Afegeix el CAC en les conclusions: “Com s'ha vist amb la TDT, la regulació genera mercat.”
L'informe assenyala que a Catalunya operen 321 emissores de ràdio en FM, 291 de les quals són locals. El CAC reconeix la tasca i la importància del món municipal “en la implementació efectiva de mitjans audiovisuals de proximitat, arrelats al territori i generadors de valor local”. Les ràdios locals tenen una funció fonamental en la projecció de la llengua. A banda de l'oferta, el consum de ràdio en català ha crescut exponencialment en aquesta dècada. RAC1 és líder indiscutible, seguida de Catalunya Ràdio, en les emissores generalistes. Per la seva banda, Flaixbac i Flaix FM van superar, en un terreny difícil com és la fórmula musical, un pes pesant com Los 40.
La TDT va ser l'inici d'un nou model: el de la concentració empresarial. El 2005 hi havia quatre grans grups: Planeta (Antena 3), Mediaset
(Tele 5), Prisa (Canal+/Cuatro) i Imagina (la Sexta). Deu anys després, s'ha reduït a un
duopoli: Atresmedia i Mediaset. En una dècada cada grup ha passat de tenir un sol canal a gestionar-ne 8 (Atresmedia) i 9 (Mediaset). Tots dos grups van obtenir, a més, dos canals d'alta definició. Aquesta situació ha generat també una concentració important de la inversió publicitària.
LA XIFRA
LA DATA
Enfortir-se en un marc que s'ha fet global
Gemma Busquets
Fa una setmana, Movistar+ i el Departament de Cultura renovaven l'acord per oferir 230 pel·lícules i 20 temporades de sèries més en versió original subtitulada el 2016. Accedir a aquests continguts exclusius –la ficció seriada és la reina de l'oferta audiovisual– amb la llengua pròpia és molt més que un compromís. És també l'exemple de fer forat en un entorn, la televisió de pagament i les noves formes de distribució d'audiovisual per internet, amb companyies com Netflix, Filmin, Wuaki TV... on el català és pràcticament inexistent. Un dels reptes de futur del sector, tot i les mancances d'igualtat, és garantir però també enfortir la llengua en un àmbit que s'escapa dels límits territorials: el marc és global. El CAC està treballant en propostes per enfortir l'audiovisual català i en català. Deia Joan Fuster que la política “la fas o te la fan”, i en aquest sentit, cal, tal com indica el CAC, tenir competències plenes sobre l'espectre radioelèctric i la regulació de xarxes i de continguts d'internet.
En aquests deu anys, la percepció de l'espectador és que la TDT –una substitució tecnològica – ha quedat obsoleta; fins i tot antiga en el moment de néixer. No és només perquè aquest espectador s'ha habituat a les noves formes de veure la televisió –eines com TV3 a la carta van començar a final del 2004– sinó també perquè mai va ser una alternativa de qualitat.