Maragall ‘afterhours'

Es compleixen 150 anys del naixement de Joan Maragall (si escrivís el poeta Joan Maragall, em sentiria com si m'adrecés a immigrants acabats d'arribar de Romania) i Catalunya Ràdio, sempre alerta i expedita, ho commemora amb Any Maragall de Blanca Busquets, per divulgar-ne l'obra, la vida i el que anava rumiant.

Any Maragall el radien els dissabtes a les nou del vespre, un moment un pèl singular perquè ens expliquin l'actitud cívica de Maragall (el repte seria que els estudiosos hi descobrissin actituds incíviques, que és un guant que els llanço des d'aquí). També el reemeten a les cinc de la matinada dels diumenges. A aquesta hora, quins oients el senten? Insomnes, garatgistes, zeladors, porters de discoteca, els que comencen a treballar d'hora i els que tornen a casa tard, sovint en estats alterats gràcies a l'alcohol, els estupefaents o un abús de tallades de meló. A les tantes de la nit, en algun botellón, em demano si algú s'aixeca de terra i, després de trencar l'ampolla de Xibeca contra un fanal i vomitar tal com manen els cànons, s'acomiada dels companys farfallós i trontollant: “M'obro, penya, que Any Maragall és guais”. Com s'acostumava a fer a Anglaterra, em pregunto si en certs antres nocturns es toca una campana i el bàrman adverteix als clients: “Senyors, d'aquí a mitja hora comença Any Maragall”. Quan a la matinada els aturin els Mossos per excés de velocitat, aquest estiu poden esgrimir: “Agent, és que torno a casa per sentir Any Maragall”. Tot i que corren el risc que els facin bufar. Quanta incultura.