‘Supercasas'

Suma de fas­ci­nació i estu­pe­facció amb Super­ca­sas, aquesta deri­vació de ¿Quién vive ahí? i Muje­res ricas que con­firma La Sexta com l'apa­ra­dor del luxe i l'opulència del moment, l'antídot anímic més efi­ci­ent con­tra el male­fici econòmic que ens assota. Posar La Sexta és com pas­se­jar per la Place Vendôme, la Via Con­dotti, la Cin­quena Avin­guda o el pas­seig de Gràcia. Doncs bé, Super­ca­sas és direc­ta­ment el millor anunci publi­ci­tari que han fet mai a l'arqui­tecte Joaquín Tor­res i al seu estudi. L'home es pas­seja per les cases que ha dis­se­nyat i ens explica els seus secrets, els racons més aco­lli­dors, els gad­gets més ines­pe­rats. Tor­res és una bar­reja entre la veu i les posi­tu­res de Luismi –apas­si­o­nant el seu pro­grama a Intere­co­nomía, un dia d'aquests en par­la­rem– i l'apa­rença física d'un mini-Jimmy Giménez Arnau que encara no ha sor­tit de festa. Ignoro quin ha estat l'engra­natge del pro­grama, què consta al con­tracte i què no i qui­nes con­di­ci­ons econòmiques pre­veu, però esta­ria bé conèixer els bene­fi­cis con­crets i les con­tra­par­ti­des assu­mi­des per Tor­res. Només per curi­o­si­tat.

El menys impor­tant van ser els pro­pi­e­ta­ris de les cases en qüestió. Gon­zalo Miró ens va ense­nyar la seva i era al·luci­nant com­pro­var que no coneix la majo­ria de les habi­ta­ci­ons, amb prou fei­nes uti­litza el dor­mi­tori i la sala d'estar, té dependències per a un ser­vei que no té i no posa els peus a la cuina. Té una mansió i li importa un autèntic rave. I una última pre­gunta: quants cli­ents famo­sos té Tor­res? Ho dic perquè caldrà nodrir el pro­grama durant diver­ses set­ma­nes, no?