Els misteris de la Pujalte

Ja vaig dir en la primera temporada que Los misterios de Laura era una bona sèrie, clàssica, entretinguda, sense grans pretensions però molt més efectiva que altres amb alt pressupost i pretesos efectes especials. En ficció està bé innovar, però de tant en tant també ve de gust una sèrie com les de tota la vida. I a hores d'ara a TVE ja li ha d'haver quedat clar que es va equivocar al seu dia no confiant-hi.

Les vicissituds de Los misterios... són conegudes: TVE va paralitzar-ne la gravació quan hi havia només sis capítols rodats i va programar-los per treure-se'ls de sobre a l'estiu. La sorpresa va ser que la sèrie va anar bé i llavors el problema va ser tornar a reunir l'equip per poder fer una segona temporada, que s'ha acabat estrenant gairebé dos anys després. I ara una sèrie en què ni la mateixa cadena confiava lidera en plena primavera, i guanya la producció més cara de Tele 5 i també sèries d'estrena d'Antena 3.

Aquesta segona temporada s'està centrant més en els casos policials –han desaparegut els personatges de la veïna i l'amiga, que portaven les trames casolanes– i el nivell és un xic més irregular que en la primera, en què cada cas va ser rodó. De moment han presentat quatre casos (avui s'emetrà el cinquè capítol) i n'hi ha hagut dos un pèl més fluixos (el primer, el del casament de la mare, perquè era obvi, i l'últim, el del cirurgià plàstic, perquè l'explicació era massa enrevessada) i dos de molt bons (el del club dels amants del crim i el del nuvi que desapareix abans de casar-se). És cert que hi ha coses que les veus venir, però aquesta és la gràcia: jugar als detectius.