Conspiració i periodisme

Una sèrie que comença amb la frase “Els informatius estan morts” promet, ja d'entrada. No només per l'afirmació, provocadora, sinó perquè qui ho diu treballa a la BBC a mitjan anys 50 i les seves paraules tenen més sentit ara que fa seixanta anys, quan els telenotícies estaven com si diguéssim en construcció. La sèrie és The hour, una de les novetats d'estiu de sis episodis de la BBC. Ha estat definida amb una comparació injusta –la Mad men britànica–, perquè tot el que tenen en comú les dues sèries és que els protagonistes fumen i beuen tot el dia. Fins i tot estèticament és diferent. La sèrie anglesa defuig el glamur que sí que desprèn la Manhattan dels anys seixanta que tan bé evoca Mad men. D'una sèrie és millor no saber-ne gaire cosa; ni la sinopsi. En direm quatre ratlles: un triangle amorós entre la productora, el periodista brillant i el presentador d'un nou programa de televisió d'actualitat que s'anomena The hour, en el context previ a la guerra de Suez. Però la trama principal no té tant a veure amb els fets històrics com amb la mort misteriosa d'una amiga del periodista brillant. És aquí on el joc d'espies de Graham Greene, la conspiració, predomina. The hour recorda Rubicon i no només per les pistes dels mots encreuats. La trama periodística té també un gran valor sobretot per la translació amb l'actualitat: en temps de guerra la seguretat nacional es posa com a argument en les pressions polítiques a què són sotmesos els responsables de The hour. També en el sexisme: una dona que mana i que reivindica el seu perfil professional. Les coses no han canviat tant.