‘Tornarem'

El mis­satge que vin­dica Tor­na­rem –el reco­nei­xe­ment als repu­bli­cans espa­nyols que van alli­be­rar París– toca consciències. És el pes de la història, el que fa gran la trama, que es deu a múlti­ples referències. És el pes de la tra­jectòria del nar­ra­dor, de Jordi Dau­der, que emo­ci­ona més pel que repre­senta que no pas pel diàleg que li escri­uen. Tor­na­rem té a favor l'èpica com­bi­nada amb la memòria dels que ho van viure i ho expli­quen, als quals sem­pre cal escol­tar. El direc­tor, Felip Solé, és un excel·lent docu­men­ta­lista que ha vol­gut fer arri­bar l'emoció del tes­ti­moni real en boca d'actors. Però el pro­blema és que, en comp­tes d'una minisèrie, hau­ria neces­si­tat una durada a l'anglesa, de sis epi­so­dis. Per desen­vo­lu­par trama i per­so­nat­ges, i perquè el rere­fons real s'ho mereix. La nar­ració s'explica en pin­ze­lla­des, amb exces­si­ves el·lipsis, com a Dow­ton Abbey. Con­cen­tren l'exili en retalls, bar­re­jant-hi esce­nes cos­tu­mis­tes, les de l'ale­gria de viure –com quan ballen un swing– també pre­sent en el drama de la guerra. I l'infern, la ver­go­nya fran­cesa d'Arge­lers, se sim­bo­litza i es resol amb la mort d'un infant. Però Tor­na­rem fa creïble allò que recri­mi­nem a les sèries històriques, l'ambi­en­tació tant en el detall com en els grans moments: la magnífica recons­trucció d'Arge­lers, per exem­ple, o les esce­nes de guerra superen les trin­xe­res de Down­ton Abbey. Tor­na­rem pas­seja pels tòpics de les grans pro­duc­ci­ons èpiques com Doc­tor Zhi­vago –l'amant, la traïció, les ganes de viure, les de llui­tar– sense vir­tu­o­sisme però recal­cant l'ide­ari: la lluita per la dig­ni­tat, una pro­clama tan necessària fa 70 anys com ara.