‘Tornarem'

El missatge que vindica Tornarem –el reconeixement als republicans espanyols que van alliberar París– toca consciències. És el pes de la història, el que fa gran la trama, que es deu a múltiples referències. És el pes de la trajectòria del narrador, de Jordi Dauder, que emociona més pel que representa que no pas pel diàleg que li escriuen. Tornarem té a favor l'èpica combinada amb la memòria dels que ho van viure i ho expliquen, als quals sempre cal escoltar. El director, Felip Solé, és un excel·lent documentalista que ha volgut fer arribar l'emoció del testimoni real en boca d'actors. Però el problema és que, en comptes d'una minisèrie, hauria necessitat una durada a l'anglesa, de sis episodis. Per desenvolupar trama i personatges, i perquè el rerefons real s'ho mereix. La narració s'explica en pinzellades, amb excessives el·lipsis, com a Dowton Abbey. Concentren l'exili en retalls, barrejant-hi escenes costumistes, les de l'alegria de viure –com quan ballen un swing– també present en el drama de la guerra. I l'infern, la vergonya francesa d'Argelers, se simbolitza i es resol amb la mort d'un infant. Però Tornarem fa creïble allò que recriminem a les sèries històriques, l'ambientació tant en el detall com en els grans moments: la magnífica reconstrucció d'Argelers, per exemple, o les escenes de guerra superen les trinxeres de Downton Abbey. Tornarem passeja pels tòpics de les grans produccions èpiques com Doctor Zhivago –l'amant, la traïció, les ganes de viure, les de lluitar– sense virtuosisme però recalcant l'ideari: la lluita per la dignitat, una proclama tan necessària fa 70 anys com ara.