«Sóc de dretes però em deien ‘rojo'»

–«Aquest qua­dre d'en Bosch Martí em va cos­tar 15.000 pes­se­tes i el van por­tar ell i en Lluís de l'Arc a peu des de la plaça de les Cas­ta­nyes, on en Lluís hi va posar el marc, que, per cert, em va cos­tar 20.000 pes­se­tes.»

–«El pri­mer record que tinc és de quan tenia cinc anys i és el bom­bar­deig del car­rer del Carme, el gener de 1939. Davant de casa hi van posar un niu de metra­lla­do­res i els avi­ons que venien de Palma de Mallorca a bom­bar­de­jar Celrà, que lla­vors era un camp d'avi­ació, i les línies fèrries, pas­sa­ven per sobre de les Pedre­res. Les bom­bes, sor­to­sa­ment per a mi, van caure a 500 metres i van fer catorze o quinze morts. A can Crestó, per exem­ple. A Girona, d'anar al cemen­tiri en dèiem anar a can Crestó, que era l'última casa del car­rer del Carme.»

–«La meva mare i la meva àvia ens feien posar a sota la taula del men­ja­dor. I l'àvia resant a santa Bàrbara... És punyent tenir aquest pri­mer record. I el xiu­let de les bom­bes és una cosa que mai no s'oblida. L'1 de febrer la família va deci­dir mar­xar a can Cor­retja, a la Font de la Pólvora. I el 4 de febrer vam tor­nar a casa i la vam tro­bar saque­jada. Fins els llençols, es van empor­tar!»

–«Al car­rer va mar­xar tot­hom menys una dona que va pen­jar la ban­dera espa­nyola i un ‘Viva Franco', i és clar, allà no van entrar els moros.»

–«El van assas­si­nar quan jo tenia dos anys i mig. És una història que la meva mare mai em va voler expli­car. Sem­pre deia: ‘Un altre dia!' I es va morir sense expli­car-ho. Ho sé per la ger­mana del meu pare. Ell tre­ba­llava a l'estació, era fac­tor. Al davant de la Creu de Palau hi havia can Canet, on vivia un com­pany seu, que era de la CEDA, i el dia 18, quan va escla­tar la revo­lució es va que­dar a casa. El dia 22, el cap de l'estació va dema­nar al meu pare que, com que hi pas­sava per davant, anés a pre­gun­tar-li què pen­sava fer. Hi va tro­bar el direc­tor de ‘la Caixa', el senyor Car­re­ras, i un altre de Salt; en aquell moment hi van arri­bar els mili­ci­ans i sense dir ni ase ni bèstia els van posar dar­rere la fines­tra i els van dis­pa­rar. L'amo es va fer pas­sar per mort i va ser l'únic que va esca­par amb vida. La meva mare estava encinta i va per­dre el que havia de ser el meu germà.»

–«I tant! A mi em par­len d'aquesta classe d'esquerra, que lla­vors eren la UGT, el POUM, la FAI, i automàtica­ment em ve a la memòria el drama nos­tre. També varen assas­si­nar un meu oncle, que era el capellà de Santa Pau, que tenia 70 anys i era mig cec. El van matar els qui ell havia bate­jat, donat la comunió i algun fins i tot casat.»

–«Des­gra­ci­a­da­ment, no. Així com tècni­ca­ment cada dia avan­cem, des del punt de vista humà anem enrere. Els anys qua­ranta al car­rer del Carme tot­hom sor­tia a pren­dre la fresca, s'enra­o­na­ven els veïns. Ara tens veïns que ni conei­xes. És una soci­e­tat tan indi­vi­du­a­lista...»

–«Home! Jo no sé ni com tinc salut. Vam pas­sar molta gana. Jo havia men­jar peles de patata i ver­do­la­gues ama­ni­des. Fèiem una truita de farina amb una culle­rada i un ou, i allò era el cel. Per això quan vaig a un res­tau­rant encara m'ho acabo tot perquè recordo la gana. I la xoco­lata de gar­ro­fer, plena de cucs. Els apar­ta­ves i men­ja­ves...»

–«I tant! Però el pit­jor que et poc pas­sar és que et tre­guin la vida. El 1943, qua van enter­rar el meu avi, vaig veure el cadàver del meu pare. Estava cosit a trets. Això no s'oblida. Diuen: en Jaume Tei­xi­dor és de dre­tes! No ho sé, si sóc de dre­tes...»

–«Sí, però mai de la vida faria mal a un d'esquer­res. Ni pen­sar-hi!»

–«No, mai.»

–«Ho vaig pas­sar molt mala­ment, perquè l'Anguera Sansó i el dele­gat de Sin­di­cats deien que jo era rojo. Mare de Déu! I em va treure de cor­res­pon­sal de Radio Naci­o­nal i va fer mans i mànigues perquè em fes­sin fora del Cor­reu i del Ciero. I em volia fer tras­lla­dar a Ripoll, amb la fred que hi feia a l'hivern.»

–«Mira, una cosa és la ide­o­lo­gia i l'altra, entre­gar-te incon­di­ci­o­nal­ment a qui mana. I l'any 1968, quan varen començar les obres de l'Onyar em vaig posar les mans al cap. Volien fer com els jar­dins de Per­pinyà i varen començar a emple­nar de terra l'Onyar, sabent que no hi ha embas­sa­ments i que l'aigua que cau ha de pas­sar tota per Girona. I, és clar, jo ho escri­via.»

–«A dins de casa he vist entrar aigua l'any 40, l'any 56, el 62 i el dia del Pilar del 70, que vaig tenir un metre d'aigua a casa.»

–«El que feien a l'Onyar era impen­sa­ble. La pla­ta­forma que hi havia a la plaça Cata­lu­nya engo­lia 480 m³ per segon. Ara són 750. Els polítics diuen que l'Onyar és amplíssim quan passa pel car­rer del Carme, però a can Cama­ret, amb el car­ril bici s'han men­jat mitja llera. I per a més inri està ple de matolls. Algun dia ha de ploure vint-i-qua­tre hores segui­des. Tri­garà cinc o deu anys. Lla­vors tor­na­rem a tenir l'aigua dins de les cases. L'Onyar està més brut que mai i l'aigua sal­tarà i ho farà pel car­rer del Carme.»

...

–«Al Cor­reu i al Ciero fèiem cròniques for­tes i ens deien que a Madrid, lla­vors tot es feia a Madrid, ho cal­cu­la­ven i que no hi havia perill. L'any 69 un direc­tor gene­ral va dir a l'Ajun­ta­ment de Girona: ‘Me beberé toda el agua que pase por encima de la pla­ta­forma'. Mai més ha vin­gut!»

–«És així. Però vaig fer molts anys de peri­o­dista. Al car­rer Mer­ca­ders érem en Gay, en Madrenys i en Martí i en Pepe Fernández, que hi dor­mia i tot.»

–«No, perquè no podíem fer política. La crítica era cosa d'obres i dels ajun­ta­ments. Res d'ide­o­lo­gia, ni con­tra el règim. Però en el cas de l'Onyar coin­cidíem que havia estat una desgràcia anun­ci­ada. Posar terra a l'Onyar! Els vells se'n feien creus. I encara ara el veig perillós l'Onyar, més que fa trenta anys. S'ha cons­truït tant... Un dia ha de ploure i aquell dia la balla­rem!»

–«L'any 1952 en unes opo­si­ci­ons vàrem entrar en Medinyà, en Paulí i jo. Ells van tenir la sort que els van posar a l'Obra Sin­dial del Hogar y Arqui­tec­tura, i en cinc anys ja es van posar per ells. Van veure el negoci. A mi em van posar al Sin­di­cat del Metall, amb el senyor Sarasa, de grata memòria, que els diu­men­ges al matí anava a fer mítings als fer­rers de poble, que les auto­ri­tats tam­poc no ho veien gaire bé. I ho feia tot en català, l'any 52! Ja volia que els obrers s'unis­sin. Després va ser pre­si­dent de la Cam­bra de Comerç i va llui­tar perquè Bar­ce­lona no s'emportés el Ter. Avui es pot dir que el Ter desem­boca a Bar­ce­lona. I anar pas­sat anys de fun­ci­o­nari, per viure. Perquè jo a la ràdio m'he fet més savi que ric. Quan pre­sen­tava pubi­lles em paga­ven 500 pes­se­tes, però com que hi anava en taxi, ja em cos­tava 400.»

–«Això sí. Com que ho vaig pas­sar tan mala­ment, dono molta importància a un bon àpat, amb cava. Només he pro­vat una vegada Dom Perig­non. Si abans de morir hi torno, vaig direc­ta­ment al cel.»

–«Jo feia tea­tre i algu­nes obres les feien per ràdio. A El port de les boi­res jo era capellà obrer i comu­nista. I el direc­tor, el senyor Emi­lio Banda, em va fer cri­dar. Vaig pen­sar que com que l'obra era ina­pro­pi­ada per l'època no es podria radiar. Però em va dir:‘Qui­ere ser locu­tor'? I així va començar.»

–«Hi havia molta gent. En Brugué, en Ribas, l'Aragó, en Narcís Fer­rer, en Boada. A Ràdio Girona als anys cin­quanta i sei­xanta es feia tea­tre de veri­tat. Música clàssica, sar­da­nes... Resu­re­xit, on sor­tia l'Aragó amb aque­lla veu greu, que molta gent es pen­sava que era un capellà...»

–«Home, si només hi havia una emis­sora i un locu­tor, per força. Ser locu­tor era un somni. Però hi havia la Fran­cina, que, sens dubte, és la veu de la ràdio giro­nina. Vull recor­dar en Josep Maria Sabench, l'impul­sor de Bus­cando la fama. A casa seva, a Foto Lux, s'hi pas­sava hores i hores fent assa­jos.»

–«Era dife­rent. A Ràdio Girona es toca­ven tots els temes de la ciu­tat, menys el polític. Ara totes les ràdios sem­blen iguals.»

–«Hi vaig fer Mundo musi­cal amb la Mary Gis­bert durant molts anys. Després, amb el nome­na­ment d'en Joan Albert Arge­rich, que no volia aque­lla ràdio frívola, vaig tor­nar a Ràdio Girona. Un dia vaig fer conya amb en Nadal i l'Arge­rich em va fotre un rui­xat...»

–«Sí, molt. En Nadal no ha fet abso­lu­ta­ment res pel pro­blema de l'Onyar, que ja veus que em porta de cap. I ara que és con­se­ller d'Obres Públi­ques, no entenc que no hi tin­gui interès. Quan l'Onyar baixi s'empor­tarà els béns dels que són d'esquer­res, inde­pen­den­tis­tes i de dre­tes. Girona és ciu­tat de set­ges, però també de riua­des...»

–«Em fa l'efecte que sí. Em tru­cava... Jo con­si­dero que lle­vat de la des­pre­o­cu­pació per l'Onyar, ha fet coses bones. Però ho volia con­tro­lar abso­lu­ta­ment tot i, a més, va apu­jar moltíssim els impos­tos. A més, el pavelló de Vila-roja havia d'anar al camp de fut­bol de Vista Ale­gre. Per la festa ho anun­ci­ava. Després ja no va venir més...»

–«Perquè mai he ras­pa­llat els polítics.»

–«Una per­sona entra­nya­ble. Amb ell vaig aga­far consciència de la vida. Havia nas­cut el 1904, com el meu pare. M'expli­cava coses de quan era alcalde acci­den­tal, abans de la guerra, que ell era de la Lliga. Quan van posar la llet embo­te­llada, un dia va sor­tir agra, i totes les dones de Girona davant de l'ajun­ta­ment. Va haver de sor­tir pel tea­tre i fugir. El 36 el van sal­var els amics del fut­bol. Ell, però, sem­pre deia que ves­tido de hon­rado tra­ba­ja­dor, és a dir amb un mono, va pre­fe­rir pas­sar la fron­tera. I quan ho va fer el pri­mer que va dema­nar va se r una truita de pata­tes.»

–«Ell no era polític, però s'esti­mava Cata­lu­nya per sobre de tot.»

–«Em va enviar el moto­rista, Jo ja tenia 58 o 59 anys i em va dir que m'havia fet gran. A ell li agra­dava molt can­viar el text i assa­jar, cosa que jo crec que no s'ha de fer perquè el maco dels Pas­to­rets és l'encís: blanc i negre, bo i dolent. Cada any per Fires et tru­cava per als assa­jos, i aquell any no em deia res. Al final va arri­bar la carta.»

–«Sí, des de La Salle. Vaig començar amb 15 anys a fer de sant Josep, després vaig ser pas­tor i després, dimoni. Hi havia en Xavier Soy, que feia d'àngel; en Fran­cesc Fran­cisco, que era pas­tor; en Fran­cesc Fer­rer, l'Àngel Gui­rado i en Joan Pare­des, que va ser regi­dor i dipu­tat. Tots els que feien de bons han tin­gut càrrecs impor­tantíssims; en canvi, dels dimo­nis, cap hem entrat en el món de la política.»