Jaume Teixidor i Cuyàs

HISTÒRIC DE LA RÀDIO I EXDIMONI DELS PASTORETS DE GIRONA

«Sóc de dretes però em deien ‘rojo'»

Jaume Teixidor va ser durant molt anys el locutor per antonomàsia de les comarques gironines. Home de teatre, «bon vivant» i presentador de concursos de «misses» i del «Buscando la fama» es va guanyar la vida com a funcionari de sindicats i regentant l'estanc al carrer del Carme

Jaume Teixidor i Cuyàs va néixer al mateix temps que la primera emissora de ràdio a les comarques gironines. Quan Ràdio Girona feia les seves primeres emissions en fase de proves, va venir al món el 6 de novembre de 1933 i, segons la seva interessada versió, entremig dels espeternecs dels focs que posaven fi a les Fires i Festes de Sant Narcís, un senyal clar que estava predestinat a ser el Dimoni Gros dels Pastorets de Girona. Lligat des de sempre a la ràdio, on va debutar als 19 anys gràcies a la seva participació en diverses companyies de teatre gironines, si se li ha de buscar un altre vincle amb la ciutat de Girona és, sens dubte, amb el carrer del Carme, on va néixer, on sempre ha viscut i on, des de 1962, hi regenta un estanc. Funcionari dels Sindicats verticals, es va jubilar treballant per la Generalitat de Catalunya i va rebre la Medalla d l'Esport. Després de Ràdio Girona va ser director de Ràdio Blanes i un dels fundadors de La Voz de Gerona, l'emissora sindical, la qual va deixar per tornar a Ràdio Girona a començament dels anys vuitanta. Encara ara fa alguna col·laboració a Ràdio Cassà. Va ser durant molt anys corresponsal de Radio Nacional de Espanya i dels diaris El Correo Catalán i El Noticiero Universal, on signava amb el pseudònim Narcís Galligans. El Dimoni Gros dels Pastorets i durant molts anys solter d'or es va casar als 43 anys amb Maria del Àngels i té dos fills, Jaume i Narcís, de 29 i 23 anys.
el primer record
El primer record que tinc és el bombardeig del carrer del Carme el 1939. El xiulet de les bombes és una cosa que mai no s'oblida
LA MORT DEL PARE
El van assassinar quan jo tenia dos anys i mig. És una història que la meva mare mai em va voler explicar
El periodisme
El governador i el delegat de Sindicats em deien que jo era ‘rojo'. Mare de Déu!
la ràdio
Reconec que vaig ser molt popular. Només hi havia una emissora i un locutor; per força!
L'Onyar
Un dia ha de ploure de veritat i llavors tornarem a tenir l'aigua dins de les cases

En Jaume Tei­xi­dor té encara el que se'n deia veu de Radio Naci­o­nal. Ens rep amb en Jordi Soler, amic i cone­gut de molts anys, al men­ja­dor de casa seva, al qual acce­dim després de pas­sar per l'estanc. El pre­si­deix un gran qua­dre d'en Bosch Martí, on el pin­tor acu­mula la Girona de tota la vida: cate­dral, Sant Feliu, Sant Domènec, les Àligues i la Llotja que es va des­mun­tar i hi afe­geix la tri­buna de les auto­ri­tats on es pot ende­vi­nar un gover­na­dor civil que podria ser Vic­to­rino Anguera Sansó. Té emmar­cat un foto­mun­tatge de Bosch Martí i Bep Marqués i, en una sala a part, dos relleus de Lluís Güell i un tèlex que es va empor­tar de la dele­gació a Girona del Cor­reu. Guarda els retalls de tot el que va publi­car i dues cai­xes de car­tes d'amor de les seves incon­di­ci­o­nals de la ràdio.

–«Aquest qua­dre d'en Bosch Martí em va cos­tar 15.000 pes­se­tes i el van por­tar ell i en Lluís de l'Arc a peu des de la plaça de les Cas­ta­nyes, on en Lluís hi va posar el marc, que, per cert, em va cos­tar 20.000 pes­se­tes.»
–Tu ets un gironí del car­rer del Carme.
–«El pri­mer record que tinc és de quan tenia cinc anys i és el bom­bar­deig del car­rer del Carme, el gener de 1939. Davant de casa hi van posar un niu de metra­lla­do­res i els avi­ons que venien de Palma de Mallorca a bom­bar­de­jar Celrà, que lla­vors era un camp d'avi­ació, i les línies fèrries, pas­sa­ven per sobre de les Pedre­res. Les bom­bes, sor­to­sa­ment per a mi, van caure a 500 metres i van fer catorze o quinze morts. A can Crestó, per exem­ple. A Girona, d'anar al cemen­tiri en dèiem anar a can Crestó, que era l'última casa del car­rer del Carme.»
–Quin record!
–«La meva mare i la meva àvia ens feien posar a sota la taula del men­ja­dor. I l'àvia resant a santa Bàrbara... És punyent tenir aquest pri­mer record. I el xiu­let de les bom­bes és una cosa que mai no s'oblida. L'1 de febrer la família va deci­dir mar­xar a can Cor­retja, a la Font de la Pólvora. I el 4 de febrer vam tor­nar a casa i la vam tro­bar saque­jada. Fins els llençols, es van empor­tar!»
–Els naci­o­nals!
–«Al car­rer va mar­xar tot­hom menys una dona que va pen­jar la ban­dera espa­nyola i un ‘Viva Franco', i és clar, allà no van entrar els moros.»
–Els pri­mers records d'infan­tesa són tris­tos. Li van matar el pare.
–«El van assas­si­nar quan jo tenia dos anys i mig. És una història que la meva mare mai em va voler expli­car. Sem­pre deia: ‘Un altre dia!' I es va morir sense expli­car-ho. Ho sé per la ger­mana del meu pare. Ell tre­ba­llava a l'estació, era fac­tor. Al davant de la Creu de Palau hi havia can Canet, on vivia un com­pany seu, que era de la CEDA, i el dia 18, quan va escla­tar la revo­lució es va que­dar a casa. El dia 22, el cap de l'estació va dema­nar al meu pare que, com que hi pas­sava per davant, anés a pre­gun­tar-li què pen­sava fer. Hi va tro­bar el direc­tor de ‘la Caixa', el senyor Car­re­ras, i un altre de Salt; en aquell moment hi van arri­bar els mili­ci­ans i sense dir ni ase ni bèstia els van posar dar­rere la fines­tra i els van dis­pa­rar. L'amo es va fer pas­sar per mort i va ser l'únic que va esca­par amb vida. La meva mare estava encinta i va per­dre el que havia de ser el meu germà.»
–Això l'ha mar­cat.
–«I tant! A mi em par­len d'aquesta classe d'esquerra, que lla­vors eren la UGT, el POUM, la FAI, i automàtica­ment em ve a la memòria el drama nos­tre. També varen assas­si­nar un meu oncle, que era el capellà de Santa Pau, que tenia 70 anys i era mig cec. El van matar els qui ell havia bate­jat, donat la comunió i algun fins i tot casat.»
–Se n'ha après, de tota aque­lla història?
–«Des­gra­ci­a­da­ment, no. Així com tècni­ca­ment cada dia avan­cem, des del punt de vista humà anem enrere. Els anys qua­ranta al car­rer del Carme tot­hom sor­tia a pren­dre la fresca, s'enra­o­na­ven els veïns. Ara tens veïns que ni conei­xes. És una soci­e­tat tan indi­vi­du­a­lista...»
–La can­vi­a­ria?
–«Home! Jo no sé ni com tinc salut. Vam pas­sar molta gana. Jo havia men­jar peles de patata i ver­do­la­gues ama­ni­des. Fèiem una truita de farina amb una culle­rada i un ou, i allò era el cel. Per això quan vaig a un res­tau­rant encara m'ho acabo tot perquè recordo la gana. I la xoco­lata de gar­ro­fer, plena de cucs. Els apar­ta­ves i men­ja­ves...»
–Ara també hi ha gent que passa gana.
–«I tant! Però el pit­jor que et poc pas­sar és que et tre­guin la vida. El 1943, qua van enter­rar el meu avi, vaig veure el cadàver del meu pare. Estava cosit a trets. Això no s'oblida. Diuen: en Jaume Tei­xi­dor és de dre­tes! No ho sé, si sóc de dre­tes...»
–Home, molt i molt de dre­tes...
–«Sí, però mai de la vida faria mal a un d'esquer­res. Ni pen­sar-hi!»
–L'ha temp­tat la política?
–«No, mai.»
–Era molt de dre­tes, però mal vist pel règim.
–«Ho vaig pas­sar molt mala­ment, perquè l'Anguera Sansó i el dele­gat de Sin­di­cats deien que jo era rojo. Mare de Déu! I em va treure de cor­res­pon­sal de Radio Naci­o­nal i va fer mans i mànigues perquè em fes­sin fora del Cor­reu i del Ciero. I em volia fer tras­lla­dar a Ripoll, amb la fred que hi feia a l'hivern.»
–Per què?
–«Mira, una cosa és la ide­o­lo­gia i l'altra, entre­gar-te incon­di­ci­o­nal­ment a qui mana. I l'any 1968, quan varen començar les obres de l'Onyar em vaig posar les mans al cap. Volien fer com els jar­dins de Per­pinyà i varen començar a emple­nar de terra l'Onyar, sabent que no hi ha embas­sa­ments i que l'aigua que cau ha de pas­sar tota per Girona. I, és clar, jo ho escri­via.»
–Anun­ci­ava riua­des.
–«A dins de casa he vist entrar aigua l'any 40, l'any 56, el 62 i el dia del Pilar del 70, que vaig tenir un metre d'aigua a casa.»
–I van venir.
–«El que feien a l'Onyar era impen­sa­ble. La pla­ta­forma que hi havia a la plaça Cata­lu­nya engo­lia 480 m³ per segon. Ara són 750. Els polítics diuen que l'Onyar és amplíssim quan passa pel car­rer del Carme, però a can Cama­ret, amb el car­ril bici s'han men­jat mitja llera. I per a més inri està ple de matolls. Algun dia ha de ploure vint-i-qua­tre hores segui­des. Tri­garà cinc o deu anys. Lla­vors tor­na­rem a tenir l'aigua dins de les cases. L'Onyar està més brut que mai i l'aigua sal­tarà i ho farà pel car­rer del Carme.»
–Ho havia avi­sat
...
–«Al Cor­reu i al Ciero fèiem cròniques for­tes i ens deien que a Madrid, lla­vors tot es feia a Madrid, ho cal­cu­la­ven i que no hi havia perill. L'any 69 un direc­tor gene­ral va dir a l'Ajun­ta­ment de Girona: ‘Me beberé toda el agua que pase por encima de la pla­ta­forma'. Mai més ha vin­gut!»
–És curiós, se'l recorda més com un locu­tor frívol!
–«És així. Però vaig fer molts anys de peri­o­dista. Al car­rer Mer­ca­ders érem en Gay, en Madrenys i en Martí i en Pepe Fernández, que hi dor­mia i tot.»
–I no es bara­llava amb els d'esquer­res?
–«No, perquè no podíem fer política. La crítica era cosa d'obres i dels ajun­ta­ments. Res d'ide­o­lo­gia, ni con­tra el règim. Però en el cas de l'Onyar coin­cidíem que havia estat una desgràcia anun­ci­ada. Posar terra a l'Onyar! Els vells se'n feien creus. I encara ara el veig perillós l'Onyar, més que fa trenta anys. S'ha cons­truït tant... Un dia ha de ploure i aquell dia la balla­rem!»
–Vostè era locu­tor, però també era fun­ci­o­nari.
–«L'any 1952 en unes opo­si­ci­ons vàrem entrar en Medinyà, en Paulí i jo. Ells van tenir la sort que els van posar a l'Obra Sin­dial del Hogar y Arqui­tec­tura, i en cinc anys ja es van posar per ells. Van veure el negoci. A mi em van posar al Sin­di­cat del Metall, amb el senyor Sarasa, de grata memòria, que els diu­men­ges al matí anava a fer mítings als fer­rers de poble, que les auto­ri­tats tam­poc no ho veien gaire bé. I ho feia tot en català, l'any 52! Ja volia que els obrers s'unis­sin. Després va ser pre­si­dent de la Cam­bra de Comerç i va llui­tar perquè Bar­ce­lona no s'emportés el Ter. Avui es pot dir que el Ter desem­boca a Bar­ce­lona. I anar pas­sat anys de fun­ci­o­nari, per viure. Perquè jo a la ràdio m'he fet més savi que ric. Quan pre­sen­tava pubi­lles em paga­ven 500 pes­se­tes, però com que hi anava en taxi, ja em cos­tava 400.»
–Sem­pre ha tin­gut fama de bon vivant!
–«Això sí. Com que ho vaig pas­sar tan mala­ment, dono molta importància a un bon àpat, amb cava. Només he pro­vat una vegada Dom Perig­non. Si abans de morir hi torno, vaig direc­ta­ment al cel.»
–Anem a la ràdio?
–«Jo feia tea­tre i algu­nes obres les feien per ràdio. A El port de les boi­res jo era capellà obrer i comu­nista. I el direc­tor, el senyor Emi­lio Banda, em va fer cri­dar. Vaig pen­sar que com que l'obra era ina­pro­pi­ada per l'època no es podria radiar. Però em va dir:‘Qui­ere ser locu­tor'? I així va començar.»
–Com era la ràdio?
–«Hi havia molta gent. En Brugué, en Ribas, l'Aragó, en Narcís Fer­rer, en Boada. A Ràdio Girona als anys cin­quanta i sei­xanta es feia tea­tre de veri­tat. Música clàssica, sar­da­nes... Resu­re­xit, on sor­tia l'Aragó amb aque­lla veu greu, que molta gent es pen­sava que era un capellà...»
–Era molt popu­lar!
–«Home, si només hi havia una emis­sora i un locu­tor, per força. Ser locu­tor era un somni. Però hi havia la Fran­cina, que, sens dubte, és la veu de la ràdio giro­nina. Vull recor­dar en Josep Maria Sabench, l'impul­sor de Bus­cando la fama. A casa seva, a Foto Lux, s'hi pas­sava hores i hores fent assa­jos.»
–Era millor la ràdio?
–«Era dife­rent. A Ràdio Girona es toca­ven tots els temes de la ciu­tat, menys el polític. Ara totes les ràdios sem­blen iguals.»
–Però un dia se'n va anar a la sin­di­cal?
–«Hi vaig fer Mundo musi­cal amb la Mary Gis­bert durant molts anys. Després, amb el nome­na­ment d'en Joan Albert Arge­rich, que no volia aque­lla ràdio frívola, vaig tor­nar a Ràdio Girona. Un dia vaig fer conya amb en Nadal i l'Arge­rich em va fotre un rui­xat...»
–Ha estat molt crític amb la Girona d'en Nadal...
–«Sí, molt. En Nadal no ha fet abso­lu­ta­ment res pel pro­blema de l'Onyar, que ja veus que em porta de cap. I ara que és con­se­ller d'Obres Públi­ques, no entenc que no hi tin­gui interès. Quan l'Onyar baixi s'empor­tarà els béns dels que són d'esquer­res, inde­pen­den­tis­tes i de dre­tes. Girona és ciu­tat de set­ges, però també de riua­des...»
–Va ser mosca collo­nera de l'alcalde?
–«Em fa l'efecte que sí. Em tru­cava... Jo con­si­dero que lle­vat de la des­pre­o­cu­pació per l'Onyar, ha fet coses bones. Però ho volia con­tro­lar abso­lu­ta­ment tot i, a més, va apu­jar moltíssim els impos­tos. A més, el pavelló de Vila-roja havia d'anar al camp de fut­bol de Vista Ale­gre. Per la festa ho anun­ci­ava. Després ja no va venir més...»
–Els seus li deien «rojo» i amb la democràcia tam­poc era ben vist.
–«Perquè mai he ras­pa­llat els polítics.»
–Va ser gran amic del senyor Manel Bon­matí.
–«Una per­sona entra­nya­ble. Amb ell vaig aga­far consciència de la vida. Havia nas­cut el 1904, com el meu pare. M'expli­cava coses de quan era alcalde acci­den­tal, abans de la guerra, que ell era de la Lliga. Quan van posar la llet embo­te­llada, un dia va sor­tir agra, i totes les dones de Girona davant de l'ajun­ta­ment. Va haver de sor­tir pel tea­tre i fugir. El 36 el van sal­var els amics del fut­bol. Ell, però, sem­pre deia que ves­tido de hon­rado tra­ba­ja­dor, és a dir amb un mono, va pre­fe­rir pas­sar la fron­tera. I quan ho va fer el pri­mer que va dema­nar va se r una truita de pata­tes.»
–Era un cata­la­nista.
–«Ell no era polític, però s'esti­mava Cata­lu­nya per sobre de tot.»
–Va ser Dimoni Gros dels Pas­to­rets. Es diu que en Joan Ribas el va fer fora per carta?
–«Em va enviar el moto­rista, Jo ja tenia 58 o 59 anys i em va dir que m'havia fet gran. A ell li agra­dava molt can­viar el text i assa­jar, cosa que jo crec que no s'ha de fer perquè el maco dels Pas­to­rets és l'encís: blanc i negre, bo i dolent. Cada any per Fires et tru­cava per als assa­jos, i aquell any no em deia res. Al final va arri­bar la carta.»
–Els feia amb en Donato i en Casas?
–«Sí, des de La Salle. Vaig començar amb 15 anys a fer de sant Josep, després vaig ser pas­tor i després, dimoni. Hi havia en Xavier Soy, que feia d'àngel; en Fran­cesc Fran­cisco, que era pas­tor; en Fran­cesc Fer­rer, l'Àngel Gui­rado i en Joan Pare­des, que va ser regi­dor i dipu­tat. Tots els que feien de bons han tin­gut càrrecs impor­tantíssims; en canvi, dels dimo­nis, cap hem entrat en el món de la política.»


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.