Comunicació

El Zàping

El món feliç dels nazis

Gemma Busquets/ @gemmabusquets

També grava, amb ull de periodista, els mandataris nazis, en conversa aparentment distesa, planejant l'Holocaust

l documental sobre la Segona Guerra Mundial és un gènere en si mateix, per la quantitat de material que encara ara apareix, i per l'atracció que, encara ara, és capaç de generar envers els espectadors, quan se celebren 70 anys del final de l'horror. Com a contrapunt al documental de narració de perfil més cronològic, apareix el punt de vista dels secundaris, que poden semblar menors, anecdòtics, però que gràcies a la seva mirada tenim una altra visió de la guerra. És el cas del documental francès Eva Braun en la intimidad , emès fa una setmana per La 2 i que el 33 havia estrenat l'octubre del 2008. El recordàvem, l'havíem vist i el vam tornar a veure. Deu ser que el món feliç dels nazis gravat per l'amant de Hitler insinua més del que es pot pensar; un documental naïf? No. El color, en molts casos, pot suggerir aquesta idea. Acostumats a veure la guerra en blanc i negre, visionar el mateix context històric pintat amb tonalitats més toves, com si ho haguéssim fet amb llapis Alpino, fa pensar en un divertimento per immortalitzar la felicitat de l'amor. A les cintes d'Eva Braun, se la veu en els moments d'oci al Niu de l'Àguila o de vacances a Itàlia, amb banyador, celebrant victòries amb xampany i números de cabaret casolans. Però també grava, amb ull de periodista, els mandataris nazis, en conversa aparentment distesa a la terrassa, planejant l'Holocaust. No hi ha veu, són cintes mudes. El valor del document no és tant veure la perversa humanitat de Hitler acaronant els fills de Speer, sinó com Eva, que sempre va mirar cap a l'altre costat d'on es dirigien els trens de la mort, era conscient de la importància del que gravava. «Quan va saber que vivien els últims moments va amagar les cintes en un lloc segur. Si no ho hagués fet, no hauríem vist mai aquesta part de la història.» Una part de la història que conviu –i així es contraposa en el documental–amb les imatges més negres del gueto de Varsòvia. La dona famèlica, deambulant pels carrers, que concedeix un somriure torçat i dement, amb les de la jove il·lusa que volia ser actriu i somriu, esplendorosa, a la càmera, esperant el final tràgic de la pel·lícula.


E



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.