‘Sherlock' i els seus dimonis

La gran virtut, que també es pot convertir en un llast, de Sherlock de la BBC és que sempre ha de ser la sèrie més enginyosa i ràpida; com si aquesta velocitat de la trama, que gairebé funciona al ritme frenètic de les deduccions del seu protagonista, requerís un espectador al nivell de Holmes. I l'audiència seduïda pel joc d'intel·ligència que li proposen se sent afalagada i també sofisticada gaudint d'una història que rere cada cop d'efecte destil·la molts gruixos referencials.

Sherlock ha demostrat de nou la seva modernitat, plantejant un episodi especial –estrenat el 7 de gener al canal de pagament TNT– imaginant com serien Holmes i Watson (o Sherlock i John) a l'època victoriana. Del cas de La novia abominable no importa tant resoldre el misteri sinó els paral·lelismes entre el passat i el present, entre un món modern en construcció a finals del segle XIX i el del XXI: el telegrama com a equivalent del Whatsapp però també la narrativa, la construcció del personatge en temps present, a partir de les històries distribuïdes en fascicles en els diaris o en entrades a blogs. Al final, fins i tot la resolució del cas, té una mirada actual, de gènere: la reivindicació col·lectiva de les dones quan les sufragistes clamaven drets fonamentals. A Sherlock ens l'han escrit misogin i drogoaddicte i és gràcies a aquest viatge mental i temporal, recargolat a voltes, difícil però gratificant de seguir, que l'heroi, amb totes les debilitats que el fan gran, no fa més que lluitar contra el gran dimoni de l'addicció visibilitzat com l'arxienemic Moriarty. I tot i l'ego, necessita suport, l'amic, per llançar el dimoni cascada avall.