La Colera del déus

L'art i els artistes tenen els seus misteris. Per això són grans. Què fa que un novaiorquès amb sang italiana acabi aterrant a Colera i aquesta població costanera de l'Empordà esdevingui el seu espai de treball i, per tant, de vida? La resposta és òbvia: l'amor. L'amor ho mou tot. I el seu amor a l'art el va portar a Europa. Ralph Bernabei sentia fascinació pels mestres flamencs i els volia conèixer de prop. A la població flamenca de Gant va poder contemplar a la catedral de Sant Bavó el retaule L'adoració de l'Anyell Místic, realitzat pels germans Van Eyck el 1432. El va deixar embadalit. Eren els anys vuitanta, al principi de la dècada. I també va quedar embadalit per una xicota belga d'origen flamenc, la Silvy Wittevrongel, personatge clau en aquesta història de taller d'artista, perquè va ser amb la Silvy amb qui va anar a parar a la Costa Brava. Aviat farà 25 anys, la Silvy, amb el suport de l'artista novaiorquès, va crear a Colera la sala d'art Horizon, un espai i un projecte artístic que ha orientat el present i el futur de tots dos. Al llarg d'aquests anys, la programació ha estat molt centrada a oferir conceptes comuns que relliguessin les obres d'artistes de diferents característiques, a més de tenir especial cura d'intentar integrar el seu projecte dins de la població i el territori.

Tots dos van crear el seu petit univers. En el mateix solar del carrer Francesc Ribera de Colera es troba la galeria dirigida per la Silvy, l'habitatge de tots dos i el taller de treball de Ralph, un cobert ubicat al costat d'un petit hort en què l'artista cultiva tomàquets d'un roig intens com moltes de les seves pinzellades. Com a elements d'aquest conjunt també s'integra en el paisatge una vella rulot en desús, una metàfora que combina la paradoxal barreja de nòmades i sedentaris que són la galerista i l'artista. Al pati, escampades pel terra, es veuen unes estructures metàl·liques. Són escultures que representen la necessitat també de donar volum a les seves idees. De fet, el somni no acomplert de Bernabei ha estat l'arquitectura. La ubicació de figures volumètriques a l'espai és un procés que sempre l'ha fascinat.

Tot el conjunt és com una nina russa al nucli de la qual es troba l'estudi de Bernabei. Com tots els tallers d'artista, la matèria primera de l'art regalima arreu en forma de tubs de pintura, pigments en pols, pinzells de mil formes i mides, espàtules, cordills, esbossos, obres acabades, obres per acabar i obres que mai s'acabaran. També roba de feina, objectes trobats, escultures amb vocació de quadres i quadres que semblen escultures. Tot plegat dins d'un caos controlat que sol ser l'expressió més comuna d'organització de qualsevol estudi d'artista. No hi manquen els petits records en forma de paper que pengen de les parets gràcies a una xinxeta: fotografies, postals i alguna llista de material que cal reposar. Com a gran acompanyament de tot el seu procés creatiu, Ralph Bernabei compta amb la potència energètica i visionària de la tramuntana, present en la gènesi d'una gran part de les seves obres.

Enmig d'aquesta tempesta perfecta que es mou pel mar del temps, hi ha una nau que atraca al port de l'actualitat: el seu darrer treball, que sota un mateix concepte troba expressions gràfiques molt diverses. Es podrà veure a la galeria Horizon fins a finals de setembre. Es tracta de la sèrie This is a not a Mountain, enunciat que va més enllà de l'al·lusió al cèlebre Ceci n'est pas une pipe de René Magritte i que expressa que el que tracta de reflectir no és una muntanya, sinó la sensació que li va produir contemplar-la al peu d'un llac suís. I com aquesta sensació va prenent formes diferents que fan de la sèrie una variada miscel·lània artística. Ralph Bernabei ha utilitzat diferents tècniques en aquest treball. De fet, no podem parlar d'ell únicament com a pintor, sinó com a artista que busca diferents suports per expressar les seves inquietuds. Sovint, en les seves obres dilueix les barreres entre el dibuix, la pintura i l'escultura. També la fotografia es relaciona molt amb el seu treball.

En el cas de This is a not a Mountain, l'impacte de la muntanya Niesen, situada als Alps Bernesos, a Suïssa, va prendre forma primer en una foto de Christoph Müller, que també s'exhibeix a l'exposició. De la fotografia es van crear reproduccions que han servit de suport per a les intervencions de Bernabei. A vegades hi ha intervingut amb un traç de pinzell; altres, amb tipografia que reprodueix el nom de la mostra, i també girant a negatiu la fotografia. En la majoria dels casos, el resultat és l'ocultació de la imatge primera, però no per negar-la, sinó per expressar, tal com planteja Jesús Martínez Clará en el text de presentació de la mostra, que pot i, alhora, no pot existir. “La muntanya és i no és”, escriu. La podem percebre, però també la poden obviar. Aquesta dualitat que sembla contradictòria es podria aplicar també a l'estudi de Bernabei, que és i no és. Només li calen dues passes per estar a la galeria, i passa i mitja per trobar-se amb la seva galerista. Tot i que en el territori del taller tracta d'isolar-se d'aquest influx galerístic, que representa sempre l'espasa de Dàmocles de la creació artística, Ralph Bernabei viu de prop la feixuga tasca de normalitzar un mercat de l'art de difícil estabilitat i més encara quan Horizon és una sala d'art de temporada estiuenca. Per això, com fan altres artistes, la seva projecció també pren camins més enllà de les fronteres. De fet, quan se li pregunta per què es va instal·lar tan lluny de centres de decisió artística, ell nega que estigui fora de circuit. Estar al costat de la frontera és mirar al món.

A més de la presència física de la seva obra en diversos països europeus, Bernabei ha practicat la globalització artística mitjançant la revista de creació i de reflexió creativa Outer Horizons, que ha anat publicant anualment amb imatges i textos en català, castellà i anglès. Sempre amb la idea d'Horizon: una línia que uneix.