Del mar a l'art de viatjar

A principis del segle XIX, els habitants de l'illa de Nantucket no invertien en borsa sinó en la construcció de baleners. D'aquest port de fortuna situat a prop de Boston en va salpar l'Essex el 1819, que mesos més tard seria atacat per un violent catxalot de 26 metres. Els mariners no se'n sabien avenir, que el cetaci els enfonsés l'embarcació en deu minuts, però aquell naufragi acabaria sent tan sonat com el del Titanic un segle després. Centenars de barrils de greix fos de balena van tenyir l'aigua de groc i els vint tripulants es van repartir en tres bots disposats a passar el calvari amb una mica d'aigua dolça, galetes i un parell de tortugues. Els caràcters antagònics del primer oficial i del capità van motivar que posessin rumb cap a Sud-amèrica en lloc de cap al Pacífic, que els queia més a prop. Dotze homes van morir i els supervivents es van cruspir els companys morts. Corprenedor. La seva història va inspirar el Moby Dick de Herman Melville, qui fins i tot en va arribar a conèixer el capità; i Edgar Allan Poe també va tenir present la desfeta a Les aventures d'Arthur Gordon Pym.

El novel·lista i historiador marítim Nathaniel Philbrick, que viu a Nantucket, va decidir rebuscar en les fonts originals de l'Essex i va acabar trobant el diari d'un grumet, un text fonamental per a la reconstrucció del dia a dia d'un viatge a l'infern convertit en un clàssic de la no-ficció i de la literatura marítima, guanyador del National Book Award, i del qual s'ha rodat una lleugera versió cinematogràfica. El text de Dins el cor del mar eleva la tragèdia a una narració èpica i la retrata des d'angles diferents. Transforma un relat d'aventures en un tema tan punxegut com el canibalisme en una crònica trepidant i ben documentada que dibuixa com n'era, de dur, viure a la costa est nord-americana encara no fa dues centúries.

Avançant en el segle, qui va tenir una vida més plàcida va ser l'aristòcrata novaiorquesa Edith Wharton, la primera escriptora a guanyar el Pulitzer, i de les primeres nord-americanes a tenir cotxe propi i a separar-se del marit. Però Wharton es va cansar aviat dels privilegis que amb tant d'encert va retratar a L'edat de la innocència i va apuntar-se a la moda del grand tour per Europa aportant-hi la visió d'algú que sabia captar-ne els detalls.

Els amics i els viatges esdevindrien els eixos d'una llarga estada al continent europeu, amb base a França, on Wharton va conèixer Proust i Cocteau, entre d'altres. L'escriptora era amant de les rutes poc transitades en l'època –avui el Camí de Sant Jaume està petat– i no va dubtar a recórrer-les i explicar-les amb una mirada perspicaç, erudita, a estones sorneguera, i tremendament vital.

Del viaje como arte és una interessant i reveladora antologia dels seus diaris per Espanya, França, Itàlia, el Marroc, Turquia i Grècia –les pàgines dedicades al mont Athos són realment hilarants– en els quals Wharton tant podia extasiar-se davant d'un paisatge, un àpat, un quadre o un jardí. Tant li feia. A gairebé tot sabia trobar-hi la punxa. La professora Teresa Gómez Pous ens situa l'autora de Del viaje como arte en una brillant introducció que revela les facetes menys conegudes d'una dona que va aprofitar una vida llarga i privilegiada per entendre i explicar les realitats tan internes com externes.