“Creia que amb paraules dominaria el món”

Em sembla perfecte. És veritat que en política cultural els pressupostos a vegades deixen molt a desitjar, com si s'oblidessin de la força i de la capacitat que té la Cultura per al progrés i la salut del país i de les persones.

De petita, les converses del meu carrer ja em van inspirar. S'hi barrejava un món de lluites, d'injustícies, de miracles; em quedava enlluernada davant la força que tenien les paraules. I les vaig començar a col·leccionar amb la il·lusió infantil que si tenia paraules dominaria el món. En les primeres novel·les vaig tractar l'illa com una dona, en el sentit que la mar fa de barrera i no era fàcil fugir-ne, com no era gaire fàcil per a una dona crear-se somnis per emmirallar-s'hi. Mallorca, podria dir, és la finestra des d'on miro la vida.

Com a escriptora ho vaig tenir fàcil, ja que vaig guanyar el Premi Sant Jordi amb 26 anys. La dictadura la recordo com un temps de mentides, de fingiment total en què ningú podia dir el que creia perquè els pensaments eren imposats, uniformitzats i les dones, quant a la moral, havien de seguir els dictats de l'Església catòlica, ja que eren educades per ser obedients i resignades. En el meu cas, pel fet d'escriure, es creien que estava una mica boja.

Sempre he tingut la dèria d'agafar el moment present. Treballar a fons uns personatges i obrir-los, per mirar d'entendre'ls. Moltes vegades he cercat crear rebuig en el lector. Com si li digués: aquesta misèria que et mostro no hauria d'existir. Per què no et rebel·les?

És una disfressa diferent, però hi ha una repetició de tot; un no anar cap endavant en el desenvolupament humà. La crisi econòmica fa que hi hagi més depredadors i, per tant, també més víctimes. I la literatura no se'n salva. Ens els darrers anys penso que s'ha fomentat una literatura d'entreteniment. I ara crec que en autors més joves hi ha una reacció contra aquesta banalització i es tornen a publicar novel·les on es cuida la qualitat literària.

I tant! Els amos del turisme de Cala d'Or, els explotadors dels obrers i del paisatge i els anihiladors de la llengua catalana d'aquells anys em van dir que si seguia escrivint històries sobre turisme no trobaria feina. D'altres i durant l'època franquista també, però el 1980, quan ja feia cinc anys que Franco havia mort, Plaza i Janés em va rebutjar una novel·la que la mateixa editorial m'havia demanat perquè em ficava massa amb les institucions. Encara ara hi ha censures més subtils.

Va ser un moment màgic. Era el 2006, seia a una terrassa de casa prenent el sol. I, de sobte, vaig veure passar Lovely. Aquella pluja de versos no era altra cosa que la meva vida, que em començava a caure a trossos.

Efectivament. Sempre he pensat que escric amb els ulls, i, amb els anys, la mirada s'estén i també ensopega amb les coses més actuals. És veritat des de la primera narració a l'última novel·la he intentat que la realitat del moment fes de mirall a la història, però que tampoc hi faltés mai el component màgic que l'envolta: allò que no es veu, i que d'alguna manera marca les nostres passes, o aquesta fal·lera per la felicitat.