Dones perverses i castradores

CIMA, l'associació de dones cineastes i de mitjans audiovisuals, ha qüestionat el fet que només una directora participa en la secció oficial a concurs del Festival de Sant Sebastià. No me'n puc estar d'afegir-hi que, malauradament, aquesta directora és la francesa Emmanuelle Bercot, que va inaugurar malament aquesta 64 edició amb un pamflet histèric anomenat La doctora de Brest. De manera semblant a Thierry Fremaux, quan fa dos anys va ser criticat perquè no hi havia cap film d'una cineasta en competició oficial, José Luis Rebordinos, director del Festival de Sant Sebastià, ha contestat que li sembla un insult a les directores (i, en general, a les dones) programar un film aplicant una quota i que, en tot cas, allò lamentable és que continuï havent-hi tan poques dones amb una presència determinant en la indústria cinematogràfica.

Tanmateix, es pot qüestionar a l'organització que, sent responsable d'una selecció que assumeix, la secció oficial presentés ahir dues pel·lícules amb una poderosa empremta misògina: l'espanyola Que Dios nos perdone, de Rodrigo Sorogoyen, i la britànica Lady Macbeth, de William Oldroyd. Pel que fa a la primera, un thriller ambientat al Madrid del 2011 en què s'investiga la violació i assassinat de diverses dones ancianes, costa perdonar que hi hagi tanta condescendència amb la violència masculina, sigui la d'un policia simpàtic (Roberto Álamo) amb tendència a colpejar a qui no li agrada o sigui la d'un altre policia (Antonio de la Torre) que, al primer contacte, violenta una dona que després el perdona. Causa perplexitat que la coguionista del film, Isabel Peña, ho justifiqui argumentant que l'home no és un agressor, sinó que no sap com comportar-se amb les dones havent tingut una mare castradora. També en té una altra, de mare castradora, el psicòpata aprenent de Norman Bates que apareix en aquest film vulgar que, amb la producció i l'empenta mediàtica d'Antena 3, està destinat a convertir-se en un dels èxits anuals de taquilla del cinema espanyol.

Pel que fa a Lady Macbeth, és una adaptació de Lady Macbeth a Minsk, la novel·la de Nikolai Leskov amb una versió operística amb música de Xostakòvitx, traslladada a l'Anglaterra rural de mitjans del segle XIX. La protagonista és una jove que ha sigut literalment venuda a un terratinent per casar-lo amb el seu fill i que aquest tingui descendència. Però, més que qüestionar-se el patriarcat, va definint-se un personatge femení capaç de matar sense escrúpols d'acord amb una hipotètica ambició que es manté amagada perquè sembla que els seus actes obeeixin a una passió compartida amb un criat.

Però, finalment, se suposa que hem assistit al desplegament d'una dona perversa d'una manera intrínseca, cosa que encara va costar més de poder empassar després d'una pel·lícula en què les mares possessives i castradores es perfilen com a causants de la violència dels seus fills.