novel·La / poesia
david castillo
Els petaners sota la tempesta
Només els que tenen bona oïda saben que Carles Rebassa és una de les grans veus mallorquines de la literatura catalana. La que va per un tronc on trobem Blai Bonet, Miquel Bauçà, Biel Mesquida i Andreu Vidal, sense oblidar els Nadal, Pons, Riera, Galmés, Llompart i tants i tants d'altres. Amb un extens currículum poètic, ens presenta la primera novel·la, Eren ells, que va guanyar el premi Pin i Soler de Tarragona. La publicació ha coincidit amb el seu últim poemari, Pluja de foc, un dels llibres de versos més impactants que m'han caigut a les mans els últims mesos, per no dir anys.
Rebassa té força i qualitat, té coses a dir, i no s'ha quedat contemplant la lluna mentre escrivia sonets. És un poeta que mossega, que ens explica coses del carrer, que en la seva primera novel·la recrea històries, que segurament ha conegut en la seva feina docent, una història de petaners, d'energia, de sexualitat no edulcorada, una història d'iniciació, que en alguns moments m'ha recordat l'empenta dels llibres més arriscats de Jean Genet i Juan Goytisolo, per no parlar d'aquella obra mestre que va ser L'astragale d'Albertine Sarrazin. Els protagonistes, un grup de nois d'institut, amb tots els seus descobriments i perills, l'homofòbia, els assetjaments i la vexació, tan comuna i que sembla que els docents no saben detectar ni reprimir. Rebassa ens introdueix en aquest món, sovint claustrofòbic però sobretot vitalista, a través d'una prosa embolcalladora que t'arriba a superar tant com en les proses més suggestives de Blai Bonet o dels poc reconeguts Jaume Santandreu i Sebastià Perelló. Amb el rerefons d'A sang freda, de Truman Capote –també de la hipnòtica cançó de Riders on the storm dels Doors i William Burroughs, lectura d'un dels protagonistes–, Eren ells planteja la solitud del jove davant la realitat hostil, la situació lateral de la delinqüència i la marginació, una història que planteja la mort, amb la virulència i la profunditat psicològica dels grans relats d'Ernest Hemingway –Les neus del Kilimanjaro– o de Burroughs, per triar-ne analogies. I si la situessin en l'òrbita de les mal anomenades novel·les juvenils, hauria de dir que des de la lectura de les narracions de S. E. Hinton –adaptades al cinema per Coppola– no m'havia trobat amb una obra coral de joves amb tanta ràbia i desassossec. També és una mirada als joves sota la tempesta, amb pietat i lirisme contingut.
Els recomano que complementin la lectura d'aquesta magnífica novel·la amb el llibre de poemes Pluja de foc, un recull de poemes en què podem copsar la intensitat del vers de Rebassa, la seva desesperació, però també la sornegueria i el retrat poc complaent d'ell mateix. Ens parla de ressentiments, d'amors tolits, de no sublimar les futileses. La ciutat de Barcelona apareix des d'una visió àcida, lluny del bonisme dels polítics de la seva generació; dos grans llibres per a un autor del futur.