El cau del pintor nòmada

Si hi ha una feina solitària dins de les arts visuals, aquesta és la de pintar. Yago Hortal (Barcelona, 1983) ho reconeix: es pot passar deu o dotze hores pintant, tot sol, només aturant-se per fer un mos o un cafè. Ens ho admet des del seu particular cau pictòric: un local en uns baixos, de forma allargada, on no entra la llum natural, amarat per la tonalitat blanca dels fluorescents. Som ben a prop del Palau de la Música de Barcelona, però dins del taller sembla que estem molt allunyats de la fressa del centre de la ciutat i dels turistes que fotografien l'edifici de Domènech i Montaner. Entre aquestes parets, la protagonista és la pintura, que sembla esquitxar-ho tot: el terra, les parets, uns texans recolzats en una cadira... Però aquest no és un estudi especialment desordenat ni brut. Es troba en un terme mitjà perquè Hortal admet que massa desordre tampoc no li permetria concentrar-se del tot.

Fa quatre anys que el jove pintor, que confessa sentir un cert pudor a mostrar el seu estudi, va tornar de Berlín i va trobar aquest cèntric antic magatzem i botiga, ara cobert per les pinzellades i taques de colors estridents, característiques de la seva obra abstracta. Però aquest és un moment de transició per a Hortal i qui sap si també per al seu taller barceloní. Després d'un 2016 molt intens, amb exposicions importants, com la que va fer dialogar la seva obra amb el del pintor nord-americà Peter Halley a la galeria Senda i una individual en una galeria de Salzburg a l'estiu, Yago Hortal prepara aquests dies el seu trasllat a Nova York, per començar durant tres mesos. Com tants altres artistes de la seva generació, Hortal té una vena nòmada. Assegura que l'encanta Barcelona però que necessita sortir a fora per veure altres coses, altra gent i també per buscar, per què no, un mercat nou per a la seva obra. És per això que no trobem el taller d'Hortal en un moment d'intensa creació pictòrica però Déu n'hi do els quadres que s'amunteguen en un petit magatzem, sobre uns prestatges metàl·lics. En una paret, també hi ha unes teles repenjades, però de cara a la paret. “Són teles descartades –explica Hortal–. Sempre he descartat molt i cada cop ho faig més. De moment les tinc aquí però aprofitaré els bastidors per fer-ne de noves”.

El procés de treball de Yago Hortal s'origina a la cambra quadrada que es troba al final del local, on pertot arreu s'amunteguen els pots de pintura acrílica de tots colors, encara que sembla que els de color rosa xiclet abunden més. “Aquesta habitació és com estar dins del meu cap”, assegura. En aquesta cambra, Hortal sol col·locar la tela a terra i pot arribar a utilitzar un compressor. “Em poso la mascareta i endavant!”, diu, admetent la fisicitat d'aquest tipus de treball. Per fer-ho tot més còmode, i amb un amic, Hortal es va construir una petita plataforma amb rodes que serveix per traslladar-se amb més comoditat per l'espai. També se sol fabricar els seus propis pinzells, encara que ara, quan alguns ja tenen dos metres, se'ls fa fer. “M'agrada fer-me gadgets”, riu. En la pintura d'Hortal intervé l'atzar, és clar, però, la idea prèvia és a la seva ment abans de començar. El resultat ideal?: “Jugo amb la pròpia reacció de la pintura. El que més m'interessa és trobar l'espai que hi ha entre el que vull fer i el que la pintura em deixa fer.”

Quan la tela està més o menys preparada, passa a la següent cambra per si s'han de fer retocs. Abans de l'estiu, aquest espai era ple de teles, a punt de ser enviades a Alemanya per a l'exposició de Salzburg. “Ara es veu una mica buit, perquè les que no es van vendre són allà”, comenta. Sí que hi ha penjades, però, les dues obres que Hortal va fer a quatre mans amb Peter Halley per a l'exposició del gener, així com conjunts de pintures de petit format, penjats en fila.

En una petita llibreria s'acumulen ordenadament catàlegs, revistes d'art i llibres, entre d'altres, sobre la Bauhaus i Pierre Soulages. Sobre una taula, reposa una de les obres de Yago Hortal de la seva sèrie (ell prefereix dir-ne famílies) de pintures volumètriques. És gairebé com una escultura, formada per “quilos de pintura” i feta una mena de manyoc de colors, sobre una tela quadrada de petit format, gairebé invisible perquè queda tapada per l'acumulació pictòrica. “Són pintures que triguen molt a fer-se perquè cada capa de pintura triga molt a assecar-se”, explica.

En alguns raconets de l'estudi percebem petits manyocs de pintura enganxats a la paret. N'hi ha un al costat d'una guitarra elèctrica vella penjada, un record d'infància que l'acompanya al taller. “Em vaig trobar la guitarra pel carrer quan era petit, anant amb el meu pare. La vam arreglar i fins i tot vaig intentar aprendre a tocar-la, però ho vaig deixar perquè sóc molt dolent.”

La guitarra elèctrica object trouvé, és clar, no acompanyarà Yago Hortal en la seva aventura americana. A Nova York ja té estudi i pensa anar-hi només amb una maleta petita. Sens dubte, l'estada a Nova York suposarà un abans i un després en la seva carrera, però el pintor hi va sense cap idea prefixada. Fa una dècada que es dedica professionalment a la pintura. Aleshores no es podia ni imaginar que la seva obra acabaria sent utilitzada per marques comercials i que fins i tot protagonitzaria un sonat cas de plagi per part d'una marca de moda internacional. Malgrat això, Hortal és molt conscient que l'èxit pot ser flor d'un dia i al cap i a la fi el que més li interessa és el fet mateix de pintar. De moment, provarà a veure què passa Nova York i qui sap si algun dia podrà instal·lar-se en un estudi més gran amb llum natural, “preferiblement al barri del Poblenou”.