Una estrella inquietant

Christopher Walken viu a dues hores de Nova York, lluny del glamur de Hollywood, i no és gaire aficionat a desplaçar-se a festivals de cinema. Tot i així, l'actor ha anat a Sitges per recollir el Gran Premi Honorífic que li va entregar ahir el festival i per guanyar-se la simpatia de públic i la premsa; tot i el caràcter inquietant de bona part dels personatges que ha interpretat, en persona Walken es revela cordial i simpàtic, molt predisposat a compartir anècdotes i a preguntar al periodista que l'entrevista si ha vist algunes de les pel·lícules que esmenta com a favorita, com ara Espàrtac o La llei del silenci. Has vist Broadway Danny Rose, de Woody Allen? És fantàstica!”

Efectivament, pel·lícules com Pulp Fiction, El funeral o Amor a quemarropa han fet conegut Christopher Walken sobretot per personatges foscos i violents; uns papers que, segons ell “són divertits, però també els faig perquè són els que m'ofereixen, mai em proposen ser l'heroi o el galant”. Tot i així, confirma que, en el seu dia, George Lucas el va considerar per interpretar Han Solo a La guerra de les galàxies: “sí, vaig fer una prova, però la van fer cinc-cents actors més”. I comparteix una confessió: “m'agradaria interpretar un pare, o un avi, algú a qui els nens demanin consell per fer el correcte”.

Aquells anys setanta van ser l'època en què Walken es va donar a conèixer com a estrella de cinema: “Es van fer grans pel·lícules; recordo l'impacte viscut el primer cop que vaig veure Al Pacino, o Robert De Niro. Encara ara torno a veure de tant en tant El padrí, de Coppola, i cada vegada hi trobo alguna cosa nova. I també m'agradaven pel·lícules europees d'aquella època, com Pasqualino Siete Bellezas, de Lina Wertmuller. Però també es fan bones pel·lícules, ara; els temps han canviat, simplement.”

En el marc d'un festival com el de Sitges, és obligat recordar que Christopher Walken ha treballat amb directors icònics del gènere, com ara Tim Burton o David Cronenberg: “Ells són com Mike Nichols, Steven Spielberg o altres grans directors amb els quals he treballat: quan ets en una pel·lícula seva saps que estaràs bé, que trauran tot allò que estigui malament. Aquesta és important per als actors.”

D'entre les moltes pel·lícules en què ha intervingut –en alguns casos com a protagonista i d'altres com a secundari lladre d'escenes–, Walken explica que les raons per les quals conserva un bon record són diverses i poden ser “el guió, els altres actors, el director, el lloc on la vaig rodar... Evidentment, hi ha pel·lícules que han estat molt importants en la meva carrera, com El caçador, de Michael Cimino [per la qual va guanyar l'Oscar al millor actor de repartiment], però també he fet pel·lícules que no ha vist ningú i que em semblaven molt bones”. Molta gent li ha recordat a Sitges l'inoblidable ball de claqué que va oferir en la seva única escena a la pel·lícula de Herbert Ross (de culte però un fracàs al seu dia) Pennies from heaven; Walken ha fet teatre musical però explica que “fer una pel·lícula com Cantant sota la pluja o Set núvies per a set germans seria massa car, ara. Abans els estudis tenien grans tallers on es feien els decorats i el vestuari, i això ja no existeix. I també és possible que el públic no els vulgui veure”.