Narrador de conversions
A Nascut el 4 de juliol, Oliver Stone va narrar la conversió (que també va ser la d'ell mateix) d'un jove patriota nord-americà en un enemic del govern dels EUA: voluntari per combatre al Vietnam, Ron Kovic en va tornar en una cadira de rodes i amb la llavor d'un pacifisme que va créixer amb el mal tracte rebut fins a la marginació com a mutilat de guerra. Passats gairebé trenta anys, Stone aborda una altra conversió: la d'un jove nord-americà conservador en un antisistema perseguit pel govern dels EUA com a màxim exponent de la traïció.
El director, doncs, aborda el cas d'Edward Snowden, que, treballant convençudament per a la CIA
i l'Agència Nacional de Seguretat (NSA) per defensar el país i el món dels terroristes, va destapar el programa d'espionatge i control massiu exercit pels serveis de vigilància dels Estats Units.
Passat aquest temps, Oliver Stone narra la presa de consciència del consultor o espia Snowden sense aquella energia, a vegades frenètica, que havia imprès a les seves imatges. Potser no seria una mala notícia que el també director de JFK s'hagués temperat amb l'edat considerant la seva tendència a l'excés, però la sensació
és que n'ha perdut tanta, d'energia, que ha fet un film que sembla el d'un home cansat que tampoc no troba idees visuals per anar més enllà de la il·lustració de la història real que explica.
Stone es basa en els reportatges de Glenn Greenwald i Ewen MacAskill, els periodistes de The Guardian que Snowden va contactar per denunciar l'espionatge massiu a través d'internet no només exercit pels EUA, tot i que d'una manera primordial, sinó pels serveis de vigilància de molts altres països. Snowden es va citar
a Hong Kong amb els periodistes esmentats i la conversa va ser gravada per Laura Poltras, autora, a més, del documental Citizenfour. Amb menys pols i determinació, Stone no aporta gaire res de nou en relació amb Citizenfour, a excepció de les escenes (dilatades, una mica anodines i complaents amb les suposades necessitats sentimentals d'un cas real abordat amb les formes d'una ficció dramàtica) relatives a la relació de Snowden amb Lindsay Mills, la seva xicota.
Potser la pel·lícula (o una de les seves parts) que resultaria particularment interessant no es pot fer, de moment: com viu
el nord-americà Snowden el fet d'habitar a la Rússia pútrida de Putin? Mentre el govern dels EUA el continuï considerant un enemic màxim que ha de jutjar havent-lo condemnat, Snowden no deu poder dir res en relació amb el país que li ha donat asil.
