El cinema català de l’any no ha sigut cosa de dos

Sem­blava que aquesta edició dels Gaudí seria sobre­tot un capítol dife­rent de la dis­puta ines­pe­rada que El 47, que par­tia amb avan­tatge amb el rècord de 18 nomi­na­ci­ons, i Casa en fla­mes man­te­nen des de fa mesos: no es trac­tava de com­pe­tir com la pel·lícula amb més recap­tació en taqui­lla (que no vol dir espec­ta­dors a les sales) de la història del cinema català, sinó d’obte­nir el major reco­nei­xe­ment per part dels ano­me­nats acadèmics, que, de fet, són els pro­fes­si­o­nals del sec­tor. El cas és que pot afir­mar-se que, com a la taqui­lla i com era pre­vi­si­ble, ha gua­nyat la par­tida la pel·lícula amb la qual Mar­cel Bar­rena recons­tru­eix la lluita veïnal dels habi­tants de Torre Baró a finals dels últims anys setanta, però fent-ho amb una exal­tació d’un heroi indi­vi­dual, Manuel Vital, del qual no es diu res dels seus vin­cles amb CCOO i el PSUC, men­tre que un jove Pas­qual Mara­gall puja cada dos per tres a l’autobús (el 47, és clar) i s’insi­nua que, amb l’arri­bada d’ell a l’alcal­dia de Bar­ce­lona, va millo­rar la situ­ació del barri d’immi­grants. Dit de pas­sada: tot i que hi va haver rei­vin­di­ca­ci­ons sobre el dret a l’habi­tatge i con­tra els des­no­na­ments en una Bar­ce­lona de nou regida pels soci­a­lis­tes, a Jaume Coll­boni i a Sal­va­dor Illa se’ls veia còmodes i fins satis­fets.

El 47, però, va gua­nyar sense arra­sar. Casa en fla­mes, amb la mirada de Dani de la Orden més com­pla­ent que crítica a una família de la bur­ge­sia bar­ce­lo­nina amb casa en venda a Cadaqués, va gua­nyar en les cate­go­ries espe­ra­des: Emma Vila­ra­sau com a millor actriu i Enric Auquer com a millor actor de reper­tori, men­tre que Edu­ard Sola (que va fer un dis­curs de recepció bri­llant) va ser pre­miat pel seu guió tan hàbil com cal­cu­lat que va tra­ient coni­llets de la màniga. Afor­tu­na­da­ment, els dits acadèmics van repar­tir prou els pre­mis per reconèixer jus­ta­ment pel·lícules més arris­ca­des que, per això mateix, no han tin­gut tant d’èxit comer­cial (fins i tot poc) com les esmen­ta­des. No només es tracta de dues pel·lícules en llen­gua no cata­lana, Polvo serán i Segundo pre­mio, sinó de Salve Maria (millor actriu reve­lació, Laura Weiss­mahr, i millor guió adap­tat escrit per la seva direc­tora, Mar Coll, i Valen­tina Viso), que ha pagat en taqui­lla la valen­tia d’abor­dar la mater­ni­tat com una experiència traumàtica. Pel que fa a Polvo serán, pot con­si­de­rar-se l’altra gran tri­om­fa­dora, essent una pel·lícula atre­vida i estra­nya de Car­los Mar­ques-Mar­cet: una mena de musi­cal per repre­sen­tar com una dona en estat ter­mi­nal i el seu com­pany de vida afron­ten la mort assis­tida de tots dos. A més del con­ce­dit a la millor pel·lícula en llen­gua no cata­lana, va rebre tres pre­mis més, entre els quals a la música ori­gi­nal de la gran Maria Arnal. Va ser bonic que Isaki Lacu­esta i Pol Rodríguez fos­sin reco­ne­guts per la direcció de Segundo pre­mio, també valo­rada per la foto­gra­fia i el so. Després de les notícies cons­tants sobre les xifres de Casa en fla­mes i El 47, el cinema de pro­ducció cata­lana no va ser en els Gaudí només cosa de dos.