Vides paral·leles

Si escriure una sola vida ja és un acte prou com­promès, escriure'n dues de tan entre­llaçades i alhora tan dife­rents com les dels ger­mans Fran­cesc i Joseph Civil és tota una pro­esa. L'arxi­vera Albina Varés i el musicòleg Lluís Brugués han dedi­cat deu anys a donar forma al que sem­blava impos­si­ble: un lli­bre que servís per posar ordre a l'impor­tantíssim fons docu­men­tal que es con­serva dels dos ger­mans i que, al mateix temps que apro­fun­dia en el conei­xe­ment d'un, con­tribuís al des­co­bri­ment de l'altre. Quan la música esdevé passió. Els ger­mans Fran­cesc i Joseph Civil, edi­tat per la Dipu­tació de Girona, és en rea­li­tat dos lli­bres en un, o tres, si s'hi comp­ten les bio­gra­fies paral·leles i el laboriós, deta­llat, fei­xuc però impres­cin­di­ble apèndix que conté la cata­lo­gació de totes les com­po­si­ci­ons, els tre­balls d'inves­ti­gació, els arti­cles periodístics i el valuós epis­to­lari de Fran­cesc Civil que ha con­ser­vat amo­ro­sa­ment fins avui la família del músic i que for­men més de qua­tre mil car­tes, sumant-hi les del seu germà. Podria apun­tar fins i tot cap a un quart lli­bre, perquè acaba sent un fris de la Girona de l'època, però també del París cos­mo­po­lita que tots dos ger­mans van conèixer a prin­ci­pis del segle XX i de la relació que van esta­blir, en espe­cial Joseph, que ja no mar­xa­ria de França, amb les prin­ci­pals per­so­na­li­tats de la cul­tura del seu temps, des dels músics Joa­quim Nin, Isaac Albéniz o Joaquín Turina fins al pin­tor i il·lus­tra­dor Xavier Gosé o el gra­va­dor, pin­tor i també músic Lluís Jou.

En rea­li­tat, però, Albina Varés i Lluís Brugués desit­ja­rien que fos un lli­bre petit: la porta d'entrada per a molts altres lli­bres, tants com fils han anat des­cab­de­llant perquè els recu­llin els inves­ti­ga­dors futurs interes­sats a ampliar una recerca que con­si­de­ren inex­hau­ri­ble. Ells matei­xos es decla­ren deu­tors de l'únic estudi exis­tent fins ara sobre Fran­cesc Civil, que va publi­car mossèn Josep M. Cer­vera l'any 1992. Del seu germà Joseph, en canvi, amb prou fei­nes ningú, fora del nucli fami­liar, en sabia res. Fins i tot per als autors del tre­ball ha estat tota una reve­lació, una mena d'eco des d'una infància mítica: “De Joseph Civil només en tenia un record vague de petita, quan el pare [el cine­asta i pin­tor Antoni Varés] s'atu­rava pel car­rer a par­lar amb el senyor Civil i en la con­versa sor­tia el nom del germà absent, com un mis­teri”, explica Albina Varés, que va ser, com Brugués, alumna de qui es con­si­dera el fun­da­dor del Con­ser­va­tori Isaac Albéniz. El fet és que, si bé cap dels dos ger­mans no va néixer a Girona, sinó a Molins de Rei (Baix Llo­bre­gat), Fran­cesc Civil (1895-1990) ha con­ti­nuat sent molt pre­sent en la memòria de la ciu­tat, amb la qual es va com­pro­me­tre des de la joven­tut i, tot i el parèntesi dolorós de l'exili, també en els moments més durs de la post­guerra, men­tre que de Joseph Civil (1876-1956) n'ha que­dat un ras­tre difús fins i tot a Bar­ce­lona, on va viure fins a la seva marxa a París, el juliol de 1904. També Fran­cesc Civil viu­ria la seva experiència pari­senca a la pres­ti­gi­osa Schola Can­to­rum on havia estu­diat el germà gran, però el 1917, cri­dat per com­plir el ser­vei mili­tar al cas­tell de Figue­res, aca­ba­ria arre­lant a la capi­tal empor­da­nesa fins que el 1924, ja casat, va arri­bar a Girona amb un con­tracte per fer de pia­nista al cinema Gran Via i, l'any següent, va ser nome­nat orga­nista de la Cate­dral. La importància de Fran­cesc Civil en la vida musi­cal de Girona és indub­ta­ble, però pot­ser fal­tava posar el seu lle­gat a l'abast dels intèrprets d'avui perquè la seva música con­tinuï sent viva. I això que els autors del lli­bre adme­ten que “era un com­po­si­tor difícil”, capaç, però, de fer unes “har­mo­nit­za­ci­ons deli­ci­o­ses” que val la pena escol­tar i rei­vin­di­car.

La tra­jectòria de Joseph Civil, molt més cos­mo­po­lita, ofe­reix un viu con­trast amb la del seu germà. “És un per­so­natge digne de novel·la”, asse­gura Brugués, que recorda l'estreta relació que va man­te­nir amb com­po­si­tors com ara Manuel de Falla, per al qual escri­via les par­ti­tu­res, Isaac Albéniz, Joa­quim Nin o Joaquín Turina, però també amb el pin­tor Edgar Degas (que havia freqüentat un altre com­po­si­tor gironí, Llo­renç Pagans), el cer­cle d'Anglada Cama­rasa i, sobre­tot, el gra­va­dor Lluís Jou, de qui seria amic inse­pa­ra­ble des que es van conèixer el 1901 al cafè de Bar­ce­lona on Joseph tre­ba­llava de pia­nista. No és estrany que acabés redac­tant unes memòries, encara avui inèdites, que el seu germà Fran­cesc con­ser­va­ria tota la vida. “Tots dos són fills d'una gene­ració amb un bagatge musi­cal fantàstic”, insis­tei­xen els biògrafs en remar­car que la seva madu­resa pro­fes­si­o­nal coin­ci­deix amb un moment d'intensa reva­lo­ració del lle­gat popu­lar català a través de les dan­ses i el cançoner tra­di­ci­o­nals. Tot i l'atracció que des­perta en el lec­tor d'avui la tra­jectòria vital de Joseph, els autors del lli­bre se sen­ten sobre­tot en deute amb Fran­cesc, impul­sor del pro­jecte de cre­ació d'una escola muni­ci­pal de música als anys trenta que seria el ger­men del Con­ser­va­tori de Girona. “La sola revisió de la llista dels seus alum­nes, cap a cinc-cents, entre els quals hi apa­reix l'escrip­tor José María Giro­ne­lla, dona­ria per a un interes­santíssim estudi”, asse­gu­ren.