Desafiant la monotonia

Com a Metro­po­lis, de Fritz Lang (1927), la pel·lícula en la qual s'ins­pira Cir­que Éloize per con­ce­bre el seu nou espec­ta­cle, que aquest cap de set­mana s'ha pogut veure en el Tem­po­rada Alta, els pro­ta­go­nis­tes de Cirko­po­lis també es rebel·len con­tra els límits que els imposa la ciu­tat-fàbrica on viuen i tre­ba­llen. A diferència de la revo­lu­cionària Maria, els deu acròbates i artis­tes muti­dis­ci­pli­na­ris d'aquesta com­pa­nyia cana­denca des­a­fien la mono­to­nia impo­sada per una ciu­tat freda, meca­nit­zada i impo­nent, a través de les arts cir­cen­ses i la dansa cre­a­tiva. És així com els tre­ba­lla­dors gri­sos i anònims rei­vin­di­quen, suc­ces­si­va­ment, la seva pròpia per­so­na­li­tat i expres­si­vi­tat.

En aquesta distòpica ciu­tat del circ els mala­ba­ris­tes des­a­fien l'espai; les con­tor­si­o­nis­tes, la física, i els tra­pe­zis­tes, la ver­ti­ca­li­tat que mar­quen els gra­ta­cels. La poe­sia també té lloc quan entra a escena la roda Cyr, i la intre­pi­desa, amb la roda ale­ma­nya. I la màgia puja amb inten­si­tat a mesura que el diàbolo es mul­ti­plica a l'esce­nari. També l'humor càndid i naïf entra en escena quan un home sim­ple­ment reclama ballar. Ales­ho­res, el blanc i negre es va tor­nant mul­ti­co­lor.

Cirko­po­lis és un espec­ta­cle potent, ben tra­vat i mar­cat per uns can­vis de ritme suma­ment estu­di­ats per dei­xar atra­pat en tot moment l'espec­ta­dor a la cadira. Un espec­ta­cle que recorda, però, més la versió moderna que el com­po­si­tor Gior­gio Moro­der va con­ce­bre de Metro­po­lis el 1984, aco­lo­rida i acom­pa­nyada d'una banda sonora extra­va­gant amb música de Queen i Adam and the Ants. No sé què n'opi­nen els amants del circ més tra­di­ci­o­nal, amb tanta para­fernàlia esce­nogràfica, amb efec­tes estro­boscòpics i una música ori­gi­nal que va del folk al rock o al xar­les­ton.