Modern a mig camí

Ramon Casas pas­se­jant en el seu fla­mant automòbil, un dels pri­mers que hi va haver a Bar­ce­lona. Casas fent de bohemi a Mont­mar­tre, però amb la diferència que no passa gana com molts dels seus amics artis­tes, perquè, és clar, ell és fill de casa bona. Són imat­ges que han ali­men­tat els tòpics sobre el pin­tor, una mena de hips­ter moder­nista i tren­ca­dor.

Però l'artista Casas, sens dubte un dels pun­tals de la pin­tura moder­nista, té molts més ves­sants. Casas és un prisma amb mol­tes cares i algu­nes de con­tra­dictòries. I és en les seves con­tra­dic­ci­ons i para­do­xes que se cen­tra l'expo­sició cen­tral (i última) de la com­me­mo­ració del 150è ani­ver­sari del nai­xe­ment del pin­tor, que demà s'inau­gura al Museu Mari­cel de Sit­ges.

L'expo­sició, orga­nit­zada entre els Museus de Sit­ges, l'Obra Social La Caixa i el MNAC, no vol ser en cap cas ni una retros­pec­tiva ni una antològica de l'artista, sinó que més aviat, com diu un dels comis­sa­ris de la mos­tra i cap de col·lec­ci­ons dels museus sit­ge­tans, Ignasi Domènech, “és una mos­tra que actua com un joc de miralls”.

Un joc que enfronta Casas amb altres artis­tes més o menys coe­ta­nis que el van mar­car (Soro­lla, John Sin­ger Sar­gent i Tou­louse-Lau­trec, entre d'altres) o als quals ell va influ­en­ciar (Picasso, Tor­res-García...), però que també el col·loca cara a cara amb mit­jans tan moderns a prin­ci­pis del segle XX, com la foto­gra­fia.S'expo­sen 178 obres, en bona part pro­vi­nents dels fons dels museus de Sit­ges i del MNAC, però amb una vui­tan­tena d'altres ins­ti­tu­ci­ons i de col·lec­ci­ons par­ti­cu­lars.

El títol de la mos­tra, Ramon Casas, la moder­ni­tat anhe­lada, és sig­ni­fi­ca­tiu. Fran­cesc Quílez, coor­di­na­dor de col·lec­ci­ons del MNAC i l'altre comis­sari de la mos­tra, explica que el títol “juga amb la con­tra­dicció de com Casas és vist com un pin­tor de la moder­ni­tat, però, en canvi, ell mai va arri­bar a la cul­mi­nació d'aquesta moder­ni­tat, reflex de la influència de la seva cli­en­tela bur­gesa, refractària als tren­ca­ments for­mals”. El coco­mis­sari de la mos­tra apunta que el moment d'eclosió de la moder­ni­tat en Casas cor­res­pon més o menys a l'etapa dels Qua­tre Gats, entre el 1897 i el 1903. “A par­tir d'ales­ho­res, la seva obra és més edul­co­rada i con­ven­ci­o­nal i molt menys atre­vida que abans”, afe­geix Quílez. Entre les para­do­xes de Casas, hi ha el fet que sigui un per­so­natge abso­lu­ta­ment cos­mo­po­lita i interes­sat en els avenços de l'època, com l'auto­mo­bi­lisme, però també “pinta tot allò popu­lar hispànic, com les mano­les i els toros.

Va ser a París on Casas es va for­mar com a pin­tor, al taller de Caro­lus-Duran. Allà, amb només 17 anys, es pinta amb una bóta de vi a la mà. La mos­tra con­ti­nua en un diàleg cons­tant entre artis­tes. Els mera­ve­llo­sos retrats al carbó de per­so­nat­ges que Casas va expo­sar a la sala Parés influ­ei­xen Picasso, que exposa per pri­mer cop als Qua­tre Gats, però també impac­ten un jove uru­guaià aca­bat d'arri­bar a Bar­ce­lona: Tor­res-García.

Mul­ti­tuds i dones

La mos­tra, que ha obli­gat a des­pen­jar tota la col·lecció per­ma­nent del Museu Mari­cel i que després viat­jarà als Cai­xa­Fo­rums de Madrid i Palma, con­ti­nua amb àmbits temàtics que ana­lit­zen, per exem­ple, la importància de la mul­ti­tud en l'obra de Casas (amb un esbós inèdit de l'obra Gar­rot vil), on es veu la influència de la foto­gra­fia en l'exe­cució de les seves obres. La dona, com sol pas­sar sem­pre en Casas, és un dels temes més ben repre­sen­tats en la mos­tra, amb una clo­enda que ana­litza com Casas trans­cen­deix el nu acadèmic, amb una pin­ze­llada més solta i unes posi­ci­ons més atre­vi­des i ínti­mes.

Tenint en compte el lloc on es fa la mos­tra, al cos­tat del Cau Fer­rat, l'amic de Casas, San­ti­ago Rusiñol, hi apa­reix cons­tant­ment. I a l'escala de sor­tida de la mos­tra, una curi­o­si­tat: una marina, pen­jada just al pis de dalt des d'on va ser pin­tada.