Terrabastall creatiu

La cre­ació no té forma, ni mesura. Per això, hi ha qui pot com­pon­dre una peça tea­tral recons­truint qua­tre gene­ra­ci­ons fami­li­ars de fac­tu­res d'un local de sem­pre, que està a les aca­ba­lles. I hi ha qui invo­lu­cra un grup de volun­ta­ris perquè ballin una marató core­ogràfica de més d'una hora de durada. Non stop. Com Israel Galván, que ell solet cons­tru­eix un uni­vers sonor i rítmic amb cames i mans, i picant la panxa i la gola, però també repi­cant colum­nes i terra de Sant Pere de Galli­gants. Aquest cap de set­mana, en què les nou pro­pos­tes agru­pa­des sota el títol Sac­seja't bus­quen l'atenció dels pro­gra­ma­dors inter­na­ci­o­nals i de l'Estat espa­nyol per ense­nyar els llen­guat­ges més expor­ta­bles fora del Prin­ci­pat, tot pren un aire fresc i impre­vi­si­ble de ter­ra­bas­tall. Es tracta de mos­trar el cos­tat sug­ge­ri­dor d'un cata­clisme cre­a­tiu que evoca un talent de gust uni­ver­sal.

Els de Cabo­san­ro­que, que ja han tre­ba­llat amb Car­les San­tos (un cre­a­dor fill de la imat­ge­ria bros­si­ana), sig­nen una ins­tal·lació prou eloqüent: No em va fer Joan Brossa. Amics de crear ginys de manera arte­sa­nal perquè sonin com una orques­tra pro­gra­mada amb una il·lumi­nació ben aus­tera, cons­tru­ei­xen un pai­satge que evoca l'uni­vers de la lite­ra­tura de Brossa. No hi ha text explícit que hi dia­lo­gui. Pre­fe­rei­xen dei­xar que l'espec­ta­dor obri la ment per recrear el seu propi ima­gi­nari. La ins­tal·lació, car­re­gada de ram­poi­nes que van sonant i sor­pre­nent l'espec­ta­dor, pot recor­dar el desor­dre de l'estudi d'aquell artista. Pot­ser Brossa cre­a­ria amb unes direc­trius simi­lars al tre­ball intuïtiu i de diver­ses tex­tu­res dels Cabo­san­ro­que. És fàcil ima­gi­nar que que­da­ria encan­tat per una màgia en tres dimen­si­ons. La ins­tal·lació s'escapa tant com pot de les imat­ges potents visu­als del poeta per no ser-ne esclaus. És una distància impres­cin­di­ble. Tot arrenca, per cert, amb una nar­ració de Brossa a la trin­xera amb la Lleva del Biberó, en què un obús li cau al cos­tat però no esclata. Va renéixer, deia ell.

L'Agru­pación Sr. Ser­rano repe­teix en el cap de set­mana de pro­gra­ma­dors. De fet, són ja una de les com­pa­nyies més inter­na­ci­o­nals del pano­rama català. Bir­die parla, de fet, dels viat­ges, de la immi­gració. L'econòmica, l'energètica, la social, la cul­tu­ral... Demos­tra que tots som viat­gers i que les fron­te­res són abis­mes que la natura acaba superant. Pere Faura, en canvi, com­pleta la seva mirada sobre la dansa popu­lar amb aquest Sweet fever. Si a Sin baile no hay paraíso demos­trava que una mateixa core­o­gra­fia es podia ballar amb par­ti­tu­res tan dife­rents com Can­tant sota la pluja i El llac dels cig­nes, ara com­para el ball, apa­rent­ment fes­tiu i lliure, amb l'ali­e­nació a les cade­nes de tre­ball i les des­fi­la­des mili­tars. Tot està orques­trat en una soci­e­tat con­su­mista incapaç de reac­ci­o­nar.

Hi ha hagut dues peces de fla­menc con­tem­po­rani aquests dos pri­mers dies: Israel Galván ahir a la tarda feia un Solo de vir­tu­o­sisme que alhora bus­cava la con­nexió amb l'espec­ta­dor i amb l'espai, men­tre que Rocío Molina pro­po­sava un viatge molt més pro­fund a Caída del cielo. La seva dansa demos­tra den­si­tat en la qui­e­tud i des­me­sura en la part més vital, amb algun esquitx gro­tesc. Com si aquest àngel que s'avor­reix del cel i deci­deix fer-se mor­tal passés momentània­ment per l'infern.

Los­cor­de­ros van repe­tir ahir en el cap de set­mana dels pro­gra­ma­dors (aquest any s'ha superat el cen­te­nar gràcies a un retorn de pro­gra­ma­dor esta­tal). L'any pas­sat pre­sen­ta­ven La banda de la fi del món. Ara són, direc­ta­ment, àtoms que viuen en un espai paral·lel entre la vida i la mort, en cons­tant trans­for­mació. Amb els inclas­si­fi­ca­bles Za!, esti­ren fins a l'extrem un conte deli­rant­ment diver­tit. Aca­bem al prin­cipi del ter­ra­bas­tall. Un local que avui passa des­a­per­ce­but, també per a les postals del turisme, i que és en rea­li­tat una radi­o­gra­fia íntima de la ciu­tat per des­co­brir qui no paga les fac­tu­res, quins mobles estan de moda... Com els antics locals es con­ver­tei­xen en res­tau­rants que aco­mi­a­den la gent en anglès... Un ter­ra­bas­tall íntim a El pri­mer álbum que pro­met viat­ges pro­funds impen­sa­bles en una ciu­tat de memòries per­du­des.