la crònica
On és Pere Gay Faura? Per on es mou la dansa?
La dansa és una expressió artística que visualitza l’espai, el lloc. La vuitena edició de Dansa Metropolitana ha convidat que el públic es desplaci a places i teatres en un desplegament de tipologies de dansa inacabable. Sens dubte, la peça de més alçada va ser la inauguració de Sylphes, amb vuit ballarines penjades d’una estructura que una grua amb un braç de 30 metres anava movent com si fos un canó de llum, o una indicació del volum del so. El performer i ballarí Pere Gay Faura va anar anunciant les diferents escoles de ball que es van congregar a la plaça Catalunya, abans del desplegament de mitjans de Sylphes una estètica d’acrobàcia paracaigudista. El showman tornarà a pujar a l’escenari diumenge vinent, ja en la clausura, en la sessió matinal al parc de la Ciutadella. La veritat és que es espectadors de l’art del moviment van prou excitats procurant seguir les contínues novetats. Us convidem a una coreografia d’espais visitats durant el primer tram d’aquesta edició:
Divendres, 14, Do not disturb: Suite nº 4, s’atreveix a estirar el costat més delirant de Jordi Oriol, que va fent salts polisèmics. No se’n pot desvelar gairebé res, per no desfer les sorpreses, però, en aquest relat ballat, les intèrprets tensen el rol de personatges que voldrien explicar-se sense conjugar verbs, en un diàleg absurd i còmic. El disbarat desmanega les articulacions lògiques, alhora que brinda l’oportunitat per desassociar el cos, de construir a partir del mim una situació ambigua. Tot roda divertit i sorprenent. Potser queda massa engavanyat quan decideixen tancar un relat que desfila cap a un conte fantàstic. Les de Suite nº 4 tenen més dansa al cos. Han renunciat a favor de la divertida peripècia, que desgranen amb solvència. Es diverteixen i aixequen riallades d’incredulitat entre el públic.
Dissabte, 15, Syplhes: La dansa aèria no té on reimpulsar-se: no té el mur des d’on saltar de la dansa vertical. La gravetat les endreça, les tira avall, i les vuit intèrprets han de compassar cada moviment per ensenyar la capacitat de marcar figures a diferents alçades i amb la sorpresa de les pluges de confeti. Amb fragments de Les quatre estacions, l’execució atlètica s’hi suma un artefacte de tensors i vasos comunicants vibrant que fuig de les repeticions i que mira de sorprendre un cop i un altre. El mèrit de Sylphes Aerial Ballet és que, jugant sempre amb la mateixa base física, cada cop puja un graó més de fantasia l’espectacularitat.
Diumenge, 16, Skatepark: Per a la coreògrafa Mette Ingvartsen el moviment anàrquic que hi ha dins d’un parc de patinatge és absorbent. Enfocat en l’escenari del Mercat de les Flors, s’exposa com un cant a l’acrobàcia i el repte del salt més inesperat, però també que sigui l’altra la que s’endugui el focus d’atenció. És una demostració que es pot trobar un espai comú. A l’escena, hi ha adrenalina i energia, però també una voluntat de construir un espai d’intimitat, com quan al capvespre els patins ja no roden sinó que contemplen com es pon el sol darrere els edificis.
Dimarts, 18 POP +Danceoke: Aquest nou treball de La Súbita és molt pop a l’escena, d’una cultura del consum despreocupat, dels gustos populars i infantils del rosa xiclet. Ara, Laura Alcalà amb Irene Vicente proposen una peça breu que passa per bona part d’aquesta varietat, sempre estirant el fil inspirant-se en els flamencs. El relat té una direcció inequívoca, viatge de la bestiola (una metàfora d’ella mateixa) als principis d’una coach, sota l’estela d’una yogui influencer. Té l’encert que no hi especula. La paròdia redimeix de l’Apocalipsi.
Dimecres, 19, Campament Alzines: Sònia Gómez recupera el Calidoscòpica del TNT 2023 i el completa amb la breu mostra d’un taller. Amb el treball més simple, queda al descobert la voluntat i l’objectiu del procés: “La gent que treballem el cos tenim moltes eines que poden ajudar” als col·lectius de salut mental, diu Gómez. Quan respira millor la peça és baixant a platea traspassant la vitalitat del que juga, s’emociona, s’exposa i guanya un nou combat al seu partit quotidià. Que Sònia Gómez parli de quedar-se a treballar amb el col·lectiu és una encoratjadora notícia.
Dijous, 20, Altars profans: Magdalena Álvarez es proposa construir un bodegó amb el moviment de les ballarines. S’inspira en la calma i minuciositat del fotògraf balear Toni Catany. La contemplació d’un bodegó, com la d’un quadre, pot traslladar a l’espiritualitat que busca aquesta coreografia. Cossos que juguen a doblar-se com si fos un calidoscopi, o que es dispersen i troben equilibris grupals des de la distància. Hi ha una densitat que no es deixa narrar. Són éssers que transmuten calma, però també tensió, amb una bellesa estranya atàvica, que xiscla com l’espai sonor minimalista que s’escolta.
Divendres, 21, Inaudit: Adrian Vega &Adriano Galante han traslladat l’experimentació sonora de les presons a una sala teatre. A La Model es tractava de desaparèixer i rescatar els sons que havien quedat atrapats a les cel·les i al panòptic, o provar de significar-los. Ara, a l’Antic Teatre, sí que han de fer-se més presents de cos i so. Si a Altars profans l’espiritualitat passa per l’equilibri dels cossos dispersos en un espai, aquí es tracta de dominar el so. I d’acceptar les sorpreses com a improvisacions fèrtils davant del públic.
Diumenge, 23, Sémiramis/Don Juan. El Liceu debuta al Dansa Metropolitana amb la direcció musical de Jordi Savall i la música de Christoph Willibald Gluck (1714-1787). Ángel Rodríguez ha coreografiat una envoltant Sémiramis amb un teló que fa de vestit i de tapís i es desplega com si fos la partitura. Per la seva banda, Edward Clug narra el mite de Don Juan amb un excés de moviments escènics i un únic moment de puntes en tota la nit que celebra el públic.
Gay Faura fa d’alfa i omega enguany en què un ventall de danses s’han desplegat per dotze municipis en un cartell compartit. Aquesta conjunció era inimaginable fa deu anys. La dansa respira on se la deixa expressar.
