Una exposició commemora els cent anys de ‘Ressorgiment'

És una d'aquelles exposicions de plafons explicatius petites, portàtils i en certa manera poc agraciades, que no solen tenir gaire ressò perquè aparentment no suposen gaire dispendi ni aporten tampoc l'estímul de cap obra original i espectacular, però així i tot el muntatge commemoratiu dels 100 anys de ‘Ressorgiment', que presenta el Consell Comarcal de l'Alt Empordà a Figueres només fins dimecres que ve és tota una troballa. En quatre ratlles, unes quantes fotografies i una selecció de velles portades de revista posa en evidència tot el que són capaces de fer la convicció i l'enyorança quan es posen d'acord.

Ressorgiment va ser un projecte insòlit, impensable avui dia per desgràcia, que van tirar endavant una colla de catalans exiliats a l'Argentina encapçalats per Hipòlit Nadal i Mallol (1891-1978), un fill de pescadors del Port de la Selva, sastre d'ofici, que descobriria la seva vocació pel periodisme i l'activisme polític a la Barcelona de principis de segle, fins que la crida ignominiosa del servei militar en plena campanya bèl·lica d'Espanya contra el Marroc el va empènyer el 1912, com a tants joves fastiguejats d'aquell imperialisme ruïnós, a embarcar-se cap a Amèrica. La revista, fundada l'agost de 1916 i a la qual s'haurien d'anar afegint col·laboradors de tots els exilis següents, des dels que va arrossegar la dictadura de Primo de Rivera el 1923 fins a la Guerra Civil i la subsegüent repressió franquista, va convertir-se en el principal portaveu del catalanisme a Amèrica, amb una constància que va prolongar-se durant 56 anys, fins al 1972.

La tenacitat sola, però, no hauria estat suficient per mantenir una publicació com aquesta, escrita íntegrament en català des del primer dia a l'últim, de periodicitat mensual i sostinguda tan sols pels subscriptors, els volenterosos anunciants i les aportacions personals del mateix Hipòlit Nadal i altres membres destacats de la comunitat catalana de Buenos Aires. De fet, Ressorgiment va ser obra de quatre impulsors: Nadal, Manuel Cairol, Francesc Colomer i Luis Arias, tot i que el sastre del Port de la Selva en seria aviat el director i responsable únic. Però si avui val la pena entretenir-se a fullejar les seves pàgines no és només per interès patriòtic, per més que hi pesi, sinó perquè a més a més va ser una publicació d'una altíssima qualitat, tant literària com artística i fins i tot tipogràfica.

La cura en el disseny es reflectia en la categoria dels dibuixants a qui cada any s'encomanava la portada, des de Joan Vila (D'Ivori) a Feliu Elias (Apa), a més d'altres potser avui menys coneguts però d'un ofici envejable com ara Josep Planas Casas, Pompeu Audivert, Lluís Macaya, Francesc Fàbregas, Ramon Subirats o l'interessantíssim Martí Gimeno, fill de l'impressionista Francesc Gimeno que havia decidit fer les Amèriques en ple noucentisme. Era, d'altra banda, segurament la revista d'ultramar més ben informada del que passava a la península, en gran part gràcies a la correspondència que mantenien els redactors amb familiars i amics de Catalunya, que els informaven puntualment de les novetats, fossin culturals o polítiques. Va ser, de fet, una de les revistes de dins i de fora que va apostar de manera més decidida per l'aplicació de les llavors recents normes ortogràfiques de Pompeu Fabra (“en això de l'idioma –deien–, com en els afers de la pàtria, som disciplinats com el primer”). El seu compromís amb el país no era només simbòlic o sentimental: durant la Guerra Civil, va organitzar diverses col·lectes per recollir diners i queviures amb destinació a Catalunya, i Hipòlit Nadal va intercedir personalment per Francesc Macià per facilitar-li l'asil polític a l'Argentina.