L’home que estimen a Font de la Pólvora i a Vila-roja

Sota aquest sol primaveral de mitja tarda que espetega a les façanes de calç de Vila-roja, el barri enganxat a la Font de Pólvora gironina, l’antic mestre puja a bon ritme pel costerut carrer que desemboca a l’escola pública. Avui acompanyo en Cristóbal en el recorregut diari de sis quilòmetres que compleix escrupolosament d’ençà de la jubilació, fa vuit anys, i comprovo un cop més per què encara és l’home que estimen al barri. Fins a 45 anys, 33 com a director, dedicats a fer classes a l’escola de primària li van servir per ensenyar i ajudar centenars de nens i nenes ara convertits en adults, en avis i àvies, envoltats de molts fills i de molts nets. L’escola va arribar a concentrar simultàniament 400 alumnes; que el lector calculi, doncs, quants en total van rebre el mestratge d’en Cristóbal al llarg de la seva carrera. Manté bona forma per la seva edat –n’ha complert 72–, però en aquest revolt de la pujada noto que esbufega una mica. “Señor Sánchez –sentim dir des de l’altra vorera a un home gran que baixa–! Está igual de joven.” Li pregunto si és un antic alumne i ell puntualitza: “No, és el pare d’un antic alumne.” La conversa és breu i cordial: “Esta cuesta cuesta mucho, no tiene arreglo. El otro día vi tu coche en el huerto, aún lo tienes?”, pregunta en Cristóbal. L’home contesta: “Hombre, eso es la felicidad. Y también el papeo, que tal como está la cosa hay que tener para comer.” En Cristóbal li dedica una rialla expansiva de les seves i hi afegeix: “Aquí tendrían que poner una barandilla para subir agarrado, tal como pedí a el Ayuntamiento.” Hi va haver moltes coses que en Cristóbal va demanar i va aconseguir de les administracions durant els seus anys de mestre, i també n’hi va haver moltes altres que no. Fins que l’alcalde Carles Puigdemont, aprofitant que el 2017 plegava de l’escola, va decidir fitxar-lo de regidor. Ell ho va acceptar esperançat que des d’un altre vessant podria obtenir més resultats per a la gent del sector Est de la ciutat. La idea de Puigdemont era inicialment encertada: qui millor que un veterà mestre vocacional, respectat pels mateixos veïns, per coordinar-hi les polítiques socials municipals? El problema, però, és que li van donar el càrrec, però gairebé no li van donar pressupost. En Cristóbal hi va estar quatre anys, de regidor, i la prova de com van anar les coses és que va presentar la dimissió quatre vegades. Fins que va dir prou, amb Puigdemont ja convertit en president de la Generalitat.

Fem una aturada al bar. En Cristóbal em convida a una tapa de “morritos”. “Mai surten de la cuina abans de les sis de la tarda –puntualitza–. S’ha de saber quina és l’hora per venir a menjar-ne.” És asseguts a l’ombra de la terrassa del bar que van desfilant veïns que s’acosten a encaixar-li la mà i donar-li conversa. “Senyor Sánchez, senyor Sánchez !–repeteix satisfet un jove de vint i pocs– Li presento la meva dona. Ell –diu a la noia– va ser el meu mestre i el mestre del meu pare.” “Enhorabona –la felicita l’antic mestre–, t’has emportat un bon noi, a classe era dels millors. El mèrit és meu”, torna a riure. Nascut a Màlaga i instal·lat a Girona amb tres anys, en Cristóbal va començar a treballar a l’escola de Vila-roja l’any 1971, abans de la creació del barri veí de Font de la Pólvora. I, de mica en mica, però de manera inexorable, allò es va anar convertint en el gueto que encara avui perdura. “Des del primer moment vam fer les classes en català”, recorda ell. Era bàsic fer-ho d’aquesta manera per ajudar els veïns, perquè una de les exigències amb què topaven quan deixaven els estudis era que per trobar feina calia precisament parlar en català. Estudiar en català va ser una bona fórmula per prosperar i sortir del barri. “Molts més dels que ens pensem van aconseguir-ho”, recorda el senyor Sánchez mentre tornem a enfilar cap a l’escola, al capdamunt del turó. Això sí, no va fer només de mestre sinó d’assistent social, de pare i, a mesura que es va fent gran, d’avi. “Mirant de resoldre problemes de manera pràctica. Per exemple, quan detectàvem que per raons econòmiques hi havia nens que només menjaven cada dia pa amb xoriç, els apuntàvem a un menjador que sabíem que no es podrien pagar.” Sense renunciar mai al seu esperit crític, en Cristóbal no comparteix l’actual planificació educativa que fa estudiar els nens, primer, el cicle infantil a l’escola de Font de la Pólvora, després, la primària a Vila-roja i, tot seguit, l’ESO en un institut de Girona. Però això no era el que demanàveu sempre, que els nens no quedessin enclotats aquí?, li pregunto. Ell respon convençut que no: “Són nens que necessiten estabilitat. Quan se n’anava un mestre, ploraven. La continuïtat els dona seguretat. És clar que s’han d’integrar, però primer els hem de proporcionar estabilitat.” Passem pel costat d’un pipicà, i a dins no hi ha cap gos, només herbes deixades de mig metre d’altura plenes d’espigues perilloses. “Això –valora– no és un pipicà sinó un lloc on els gossos poden prendre mal.” Un altre grupet de gent reclama la nostra atenció novament amb un “Senyor Sánchez!” El portaveu, d’uns 30 anys, és un antic alumne que celebra retrobar el mestre amb aquestes paraules, amb una felicitat infantil espurnejant als ulls: “Ell em va portar a esquiar per primera vegada!” Després d’encaixar mans, diu: “Però a vegades t’enfadaves molt i cridaves.” És llavors que en Cristóbal em revela la seva mixtura triomfadora: “Quinze dies de severitat i una vida de tranquil·litat.” Falta una estona perquè el capvespre benigne anunciï el final del dia, aquí no cal cap apagada històrica de llum perquè la gent faci vida al carrer: se sent la xerrola de les rotllanes dels adults, també les corredisses dels nens juganers. Arribem davant l’escola. Se la mira i discrepa: “L’han pintat, ho veus? Ara sembla una discoteca”, una altra riallada expansiva. “Una cosa que vaig aprendre en política és que no sempre t’adjudiquen el millor lloc. A mi em van donar Cooperació, quan el més profitós hauria estat donar-me Educació. Era el que jo coneixia més, els regidors han de ser especialistes de l’àrea. També passa ara en el món docent. No pot ser que vegis mestres fent faltes d’ortografia. Potser serveixen per a una altra cosa, però si fan faltes, per fer de mestres, no.” Ara en Cristóbal mira les reixes que separen l’escola del carrer, a aquesta hora tancada. A l’altra banda hi ha la caseta amb el seu antic despatxet, al costat de la pista. “Aquests barrots els vaig fer posar jo, perquè no hi havia tanca i jugant un vailet va caure i va tenir una commoció cerebral.” Li pregunto si encara hi puja sovint, fins aquí dalt. Hi va venir per celebrar el 50è aniversari del centre, fa uns mesos. “El problema –admet– és que l’edifici no és ben bé el mateix i, quan vens aquí, si han passat els anys, com és lògic, els alumnes ja han marxat, no existeixes per a ells. Només et reconeixen els exalumnes que et trobes pel carrer.” En Cristóbal s’atura al plafó penjat a les reixes. “Què hi veus?”, pregunto. Hi apropa els ulls i diu, satisfet: “Està igual! El mateix esquema d’horaris que tenia jo!” Sens dubte hi va deixar una bona empremta.