Elles i els de baix

Per què no escrius?, li va dei­xar anar Albert Forns, la seva pare­lla, i Gemma Ruiz es va sor­pren­dre perquè ella ja escriu cada dia, cròniques que ha de dir en un minut i mig a TV3, és veri­tat, però bé que les escriu. I ell va insis­tir que no, que es refe­ria a “escriure escriure”. L'anècdota podia donar per deba­tre llar­ga­ment sobre per què el peri­o­disme con­ti­nua sent des­ter­rat de la lite­ra­tura fins i tot pels matei­xos peri­o­dis­tes (si Pla aixequés el cap, i Xam­mar, i Sagarra, i Gaziel, i Cabot, i Aurora Ber­trana!), però dime­cres a la Lli­bre­ria 22 va ser­vir perquè els assis­tents a la pre­sen­tació d'Arge­la­gues, la pri­mera novel·la de Gemma Ruiz, entenguéssim què l'havia moti­vada a posar-se a escriure diguéssim de debò. Aquests salts, a vega­des, sur­ten una mica torts, però a Gemma Ruiz li ha sor­tit una acrobàcia impe­ca­ble: el lli­bre ja va per la segona edició i recull elo­gis fins dels escèptics, com l'‘escrip­tor escrip­tor‘ Jordi Puntí, que a les pri­me­res pàgines es va sen­tir acla­pa­rat, i en les següents, quan “ja s'hi havia fet amic”, hi va sucum­bir fas­ci­nat. Si un s'acon­tenta amb la superfície, Arge­la­gues, que honora aquells “arbus­tos humils que crei­xen igno­rats de tot­hom als mar­ges del camí, sense dis­tinció, però amb pun­xes”, seria una novel·la de dones, de penúries i de Guerra Civil. I ho és. Però es per­dria la pedre­ria ver­bal amb què Gemma Ruiz ha aixe­cat un món que ja crèiem exhau­rit de tan dit i redit pels ‘escrip­tors escrip­tors'. Com que no hi tenia res a per­dre, l'ha cons­truït amb una llen­gua nova: una llen­gua de dones, i en con­cret de Cas­tell­terçol (i de Vaca­ris­ses, i de Saba­dell), i més específica­ment, amb la gràcia jovial, irre­ve­rent i cas­tissa del par­lar de les àvies. Si hagués pogut, a Gemma Ruiz li hau­ria agra­dat fer-les par­lar a totes, no només la seva besàvia Remei, com Svet­lana Aleksiévitx als seus ‘nois de zinc', i apar­tar-se en un racó perquè el lec­tor con­templés emmu­dit com es posa dret el món quan es dóna veu a la ter­re­gada: les dones, els nens, els page­sos i els obrers, als més fràgils, als de baix.