Cada festa la seva coca

A prin­ci­pis de gener d'aquest any vaig rebre, d'uns amics de Vila-real, un regal de Reis: la casca, n'hi diuen ells. És una coca en forma de serp que es mos­sega la cua. Ve deli­ca­da­ment col·locada sobre una safata i ficada en una capsa; pel damunt i al seu vol­tant hi ha un deves­sall de con­fits de colors i lla­mi­na­du­res de xoco­lata i sucre. Aquest és el regal, m'asse­nya­len els meus amics, que els Reis d'Ori­ent fan als xiquets valen­ci­ans, sense que ho hagin d'ano­tar a la carta. D'entrada penso que la casca no és altra cosa que el cone­gut tor­tell de Reis, aquí en forma d'esce­nogràfica serp que es mos­sega la cua. Però faig un pas més, de fet crec que, en raó de la mor­fo­lo­gia de la coca, pot­ser hau­ria de pen­sar que és pre­ci­sa­ment aquesta casca valen­ci­ana el que pre­ce­deix el tor­tell de Reis, ja que és evi­dent que el tor­tell és molt més sim­ple (en la forma i en el con­cepte mateix) que aquesta serp enros­cada que es mos­sega la cua. I és lògic pen­sar que qual­se­vol forma com­plexa, amb el pas del temps pateix la ine­vi­ta­ble sim­pli­fi­cació, o esti­lit­zació, diria un expert.

Posats a pene­trar més en el sig­ni­fi­cat del regal que m'envien els meus amics con­sulto el con­sul­ta­ble i m'assa­bento que aquesta serp que es mos­sega la cua és un antiquíssim símbol de pretèrites civi­lit­za­ci­ons que pos­se­eix un apel·latiu ple d'enigmàtiques res­sonàncies, l'Uróboros, el simbòlic con­cepte de l'etern retorn, del cicle per­petu de la vida. Que quedi ano­tat que pri­mer hi va haver la casca i després van venir el tor­tell, la mona (que els padrins rega­len pel dia de Pas­qua als seus fillols), les gar­lan­des i qual­se­vol altra coca en forma cir­cu­lar que es des­patxi a forns i pas­tis­se­ries en dies fes­tius.

Insis­teixo en la inda­gació i m'assa­bento, per mitjà d'un altre amic, Manel Car­rera de www.​festes.​org, que també a l'Empordà i a les ter­res de l'Ebre, així com a la veïna comarca valen­ci­ana del Maes­trat, es couen coques en forma de serp que es mos­sega la cua. Car­rera també m'informa que a l'Empordà és cos­tum que els padrins, o els avis, la rega­lin als seus fillols o néts per Nadal, com fan per la Pas­qua. Vet aquí doncs que el cos­tum que creia tan local resulta ser d'una certa uni­ver­sa­li­tat, comú almenys en l'àrea de la cul­tura d'arrel cata­la­no­va­len­ci­ana. Insis­teixo ara en la reflexió. Espe­culo si aquesta coca d'evo­cació tan antiga i arcaica que ens revela i il·lus­tra sobre la peren­ni­tat dels temps és el pre­ce­dent de tota coca fes­tiva. Comen­tat el cas amb altres amics m'expli­quen que en algu­nes pobla­ci­ons aquesta serp/coca, pot­ser per efecte de vul­ga­rit­zació del llen­guatge col·loquial ha mutat en anguila.

Doncs bé, com la saga­ci­tat del lec­tor ja haurà pogut des­co­brir, la raó última d'aquest arti­cle no és altra que cele­brar i enco­miar el pro­digi que un símbol tan arcaic com l'Uróboros hagi acon­se­guit tra­ves­sar els temps i arri­bar fins a nosal­tres com a part d'una apa­rent­ment tri­vial coca de festa, una coca votiva.

Per donar un toc d'il·lus­tració a l'arti­cle no podem dei­xar de citar l'acadèmia, Juan-Edu­ardo Cir­lot, indis­cu­ti­ble mes­tre en l'estudi de la inter­pre­tació i des­cripció de símbols i al·lego­ries, ico­nes i sig­nes. Cir­lot, al Dic­ci­o­na­rio de símbo­los ens indica que “la iden­ti­fi­cació de la serp amb la roda [amb el movi­ment cir­cu­lar] apa­reix gràfica­ment expres­sada en els símbols gnòstics de l'Uróboros, o serp que es mos­sega la cua; la mei­tat és clara i l'altra mei­tat fosca, com el símbol xinès de Yin Yang”.

Arri­bats aquí, acla­rim la raó del títol, Cada festa té la seva coca (i podríem haver afe­git: bri­oix, bes­cuit, galeta...) o sim­ple­ment pa votiu, terme que em sem­bla el més ade­quat. Amb aquest terme es coneix al pa d'ofrena d'una cerimònia exe­cu­tada per un vot pro­nun­ciat a una advo­cació reli­gi­osa. Ho seria la mona del dia de Pas­qua. O bé el pa expi­a­tori, terme amb què es conei­xien els panets ela­bo­rats pel dia de Difunts (pane­llets a l'àrea cata­lana). I encara adver­tim en aquest pa votiu de la Pas­qua, la mona, un altre símbol enigmàtic, l'ou. Vegem que ens explica Cir­lot sobre aquest símbol, prin­cipi de tot enigma (¿que va ser abans, l'ou o la gallina?): “En el llen­guatge jeroglífic dels egip­cis, el signe deter­mi­nant de l'ou sim­bo­litza el poten­cial, el ger­men de la gene­ració, el mis­teri de la vida.” Deu ser aquesta la raó per la qual en algu­nes parts de la Medi­terrània els padrins ofe­rei­xen als seus fillols el dia de Pas­qua la mona o pa votiu, car­re­gat amb l'ou simbòlic, senyal màxim d'ini­ci­ació?