Joventut perduda en una guerra també perduda

Jaime Martin pertany a una generació que es troba entre l'underground de la primera tongada d'El Víbora, publicació a la qual va entrar a col·laborar el 1987, i la novel·la gràfica, que va esclatar als primers anys noranta. El 1990 va tenir un gran èxit amb Sangre de barrio, en què amb un estil a cavall entre el realisme i la caricatura feia un retrat del jovent dels barris de la Florida i Pubilla Casas, a l'Hospitalet de Llobregat, però que podia situar-se a qualsevol zona urbana popular de les grans poblacions catalanes. L'obra va tenir una segona i tercera part i també històries derivades, com Los primos del parque, en què l'autor combinava el retrat social i l'humor.

Després de viure intensament la crisi que va representar la pràctica desaparició de les revistes de còmics que havien saturat el mercat als anys vuitanta, Martín va aprofundir en la línia del retrat social i històric i va trobar un forat en el mercat francès. Als noranta, molts autors catalans van trobar aixopluc professional fora de casa. Uns a Europa, amb històries personals, i altres als Estats Units, situant-se al costat dels més prestigiosos autors americans de superherois.

D'aquesta etapa professional en van sortir diverses obres que mostraven universos més complexos i dramàtics. Todo el polvo del mundo evocava el món dels rodamons que travessaven el Estats Units penjant-se dels trens a l'època de la Gran Depressió.

El gust per tractar personatges outsiders ja s'havia reflectit en una obra en què l'esgarrifança que produïa la història també es reflectia en l'estil gràfic, molt més trencat i neguitós del que solia ser habitual en anteriors obres. Invisible parlava del cru món de la indigència

Un poètic dramatisme desprenia Lo que el viento trae. Amb aires de revolució. Martín s'endinsava a la Rússia dels bolxevics en el convuls moment previ a la Revolució Soviètica. En aquest context hi afegia una situació de trama enigmàtica.

Seguint aquesta estela de treball però afegint-hi un caire més de biografia familiar, Martín escriu i dibuixa Las guerras silenciosas, que prenia com a referència el servei militar del seu pare a Sidi-Ifni, el Sàhara espanyol on tenia lloc una guerra oficiosa. Aquest relat anava alternant els moments del passat amb escenes actuals.

Estirant el mateix fil, Martín, en el seu darrer treball que Norma Editorial ha publicat sota el títol de Jamás tendré 20 años, completa la nissaga familiar més directa amb el relat de la joventut dels seus avis, tots dos procedents del sud i que havien emigrat a Catalunya abans de la guerra espanyola. Els avis eren dos joves amb ideals, compromesos amb la revolució. La guerra i la revolta no els impedeix entrellaçar les seves ànimes enmig de crueltat, por i sang.

Però el drama de la guerra s'amplifica quan el conflicte bèl·lic acaba i Jaime, l'avi de l'altre Jaime, és aixecat del llit de matinada pels feixistes. El destí fa que salvi la vida en ser reconegut per un antic company de gimnàs amb qui practicava la boxa.

Després de les bales ve la fam. I Isabel i Jaime han de buscar-se la vida amb l'estraperlo o revenent ampolles a les caves de Sant Sadurní. Jaime Martín fa un retrat de l'època en què, enmig de les desgràcies, la família tracta d'extraure tots els moments de felicitat de la vida.

Sense defugir els arquetips que van marcar una època: els religiosos exercint el poder terrenal; la Guardia Civil atemorint la població; i els delators, delatant, Martín intenta fer un relat que s'allunyi tant com pugui del maniqueisme.