Surant entre cares cegues

És indiscutible que David Vann sap escriure. En català, els lectors el vam conèixer gràcies a Sukkwand Island, que va ser Premi Llibreter l'any 2011. L'èxit va ajudar que es traduïssin dues novel·les més, Desolacions i Terra. En totes, trobem unes relacions familiars fracassades, angoixants, turbulentes, relacions de llevantada: la de pare i fill a Sukkwan Island, també la de parella a Desolacions i un desgavell de conflictes familiars femenins vistos des de la perspectiva d'un jove de 22 anys a Terra.

Les dues primeres novel·les estan ambientades a Alaska, que és on va néixer i on va créixer Vann. L'escenari de Terra és Califòrnia. L'autor passa, doncs, d'un lloc fred a un de molt més càlid, també d'un pretext a l'altre. Però la duresa, la conflictivitat, el fracàs i la violència –psicològica o no– de les relacions familiars no varia gaire. I la naturalesa hi és sempre present. Com un correlat de l'estat d'ànim dels personatges. A L'aquari aquest correlat és el món dels peixos. Per l'aparença o per l'actitud és fàcil relacionar-los amb els humans, que, com els halibuts, tenim “una cara cega” que ”explica alguna cosa de qui som”.

S'ha comparat Vann amb Cormac McCarthy. Si pensem en els primers llibres i no en La carretera, no s'hi assembla tant. En McCarthy, la violència és inevitable. Ho és tot. Un absolut que aclapara com una manta molt feixuga que ens cau a sobre sense motiu. McCarthy no deixa ni una escletxa per on podria brollar una mica de tendresa o d'esperança.

En Vann, en canvi, aquesta escletxa hi és, encara que, que jo recordi, fins a L'aquari, la primera que edita Edicions del Periscopi, l'escletxa es tancava. Però en aquesta novel·la és diferent. Una història de Nadal, tal com va dir Vann. No està dividida en parts. Si n'hi hagués, jo diria que Vann excel·leix en el primer centenar de planes, que és on aconsegueix atrapar el lector gràcies a l'atmosfera que crea Caitlin, que té dotze anys i que és la protagonista i la narradora al mateix temps, tot i que algunes anticipacions ens facin entendre que, quan ho llegim, ja és molt més gran. Filla d'una dona treballadora, sense marit i sobretot superada, de les que no arriben a final de mes, Caitlin ens explica amb ingenuïtat infantil les converses que té amb un vellet atent i amable que troba regularment cada tarda a l'aquari de Seattle, quan surt del col·legi, mentre fa temps esperant que arribi Sheri, la mare. Per Caitlin sabem també que Sheri té un amic molt amic que toca l'harmònica i que es diu Steve. I encara, que ella ha de fer un objecte artístic amb Shalini, l'amiga més amiga de la seva classe, per tal de preparar el que tota la classe sap que és Nadal, tot i que el senyor Gustafson, el mestre, insisteixi a dir-los que celebren la Hannukà, l'Any Nou Xinès… altres festes.

En tot cas, per contrast, el to ingenu de Caitlin contribueix a augmentar encara més l'ombra d'inquietud i de dubte que pot sentir qualsevol lector en llegir les relacions que té amb aquell vell desconegut. Vann és molt hàbil a l'hora de crear expectatives. Com tot bon novel·lista enganya, però no menteix. Ben fàcilment, doncs, el lector de L'aquari malpensa molt més que Caitlin, mentre la narració fluctua entre les explicacions de la situació familiar, la descoberta de la sexualitat i les trobades amb el vell. Sempre a l'aquari i sempre parlant sobre peixos que veuen.

Fins que arriba un tomb. Perquè tota novel·la ha de tenir un tomb. Potser el problema de L'aquari és que en té més, de tombs. Molt ben traduïda per Garcia i amb un bon pròleg de Jordi Puntí, passat aquell primer tomb, Vann voreja, si no és que hi enfonsa la novel·la, la inversemblança. Un bon conte de Nadal amb un final moderadament feliç que ens pot fer sentir una mica millor –i millors–, malgrat que poques vegades la bona literatura i un estat, diguem-ne, de felicitat coincideixin.