Retrat de la Itàlia real

“Tot té remei excepte la mort”, diu al seu fill Anto­nio, el pro­ta­go­nista d'El lla­dre de bici­cle­tes. Però l'expressió del seu ros­tre nega les parau­les d'espe­rança que acaba de pro­nun­ciar ell mateix. La seva recerca des­es­pe­rada de la bici­cleta que li han robat per la Roma de la post­guerra cen­tra l'argu­ment d'un dels cims del neo­re­a­lisme, que apa­reix a tots els manu­als d'història del setè art. Romà Gubern, a la seva His­to­ria del cine, defi­neix aquesta pel·lícula rodada el 1948 com un “impla­ca­ble docu­ment social sobre la con­dició obrera a la Itàlia de la post­guerra, que posa l'accent en la soli­tud del pro­ta­go­nista, víctima d'una ferotge inso­li­da­ri­tat.” Si Ros­se­llini apel·lava a la indig­nació de l'espec­ta­dor i Vis­conti al seu intel·lecte, “el cinema de De Sica té una ori­en­tació sen­ti­men­tal i apel·la a la com­passió”, apunta Romà Gubern.

I com­passió, efec­ti­va­ment, és el que des­perta Anto­nio, que ha espe­rat dos anys per acon­se­guir un tre­ball. Amb la seva dona, van a empe­nyo­rar els llençols per recu­pe­rar la seva bici­cleta i tre­ba­llar pen­jant car­tells per a l'ajun­ta­ment. Però el pri­mer dia li roben la bici­cleta –els car­ro­nyai­res sem­pre ata­quen el dèbil– i De Sica seguirà durant tot el cap de set­mana aquest home des­es­pe­rat, que busca el vehi­cle impres­cin­di­ble per con­ser­var el lloc de feina.

El neo­re­a­lisme va revo­lu­ci­o­nar el cinema en treure els actors i les càmeres al car­rer. Nas­cut com a reacció al retòric i pompós art fei­xista, els Ros­se­llini, De Sica i com­pa­nyia van bus­car històries, pro­ta­go­nis­tes i temàtiques pro­pers a la gent nor­mal. A través de la història d'Anto­nio, Vit­to­rio de Sica i el seu guio­nista habi­tual, Cesare Zavat­tini, com­po­nen a El lla­dre de bici­cle­tes un retrat de les clas­ses popu­lars de Roma. El gran mer­cat de la plaça Vit­to­rio, on Anto­nio, el seu fill Bruno i uns amics bus­quen la bici­cleta robada, és un espec­ta­cle de vida, de sorolls, de mul­ti­tuds de gent com­prant i venent de tot. Ja no hi ha tanta runa i edi­fi­cis esfon­drats com a Roma, ciu­tat oberta, que Ros­se­llini va rodar tres anys abans, però encara hi ha misèria, gai­rebé no hi cir­cu­len cot­xes, hi ha homes des­es­pe­rats bus­cant feina...

La història és aus­tera, con­cisa, sense dobles lec­tu­res, en con­sonància amb l'estil propi del neo­re­a­lisme. Està rodada en un blanc i negre que “accen­tua els clarobs­curs”, amb una càmera “trans­pa­rent, sense efec­tis­mes que puguin alte­rar la nar­ració, amb una gran aus­te­ri­tat visual”, apun­ten Chris­tian Agui­lera i Núria Dias a Los direc­to­res del siglo XX (Edi­to­rial 2001). Els actors Lam­berto Mag­gi­o­rani (Anto­nio) i Enzo Sta­iola (Bruno) pro­ta­go­nit­zen esce­nes memo­ra­bles. Com quan comença a ploure i pare i fill que­den enmig de la plaça, sense un parai­gua per pro­te­gir-se, men­tre la gent recull les para­des i corre a pro­te­gir-se. O quan men­gen pasta en un res­tau­rant on un grup inter­preta una ale­gre cançó i miren com devo­ren a la taula del cos­tat. “Deuen gua­nyar almenys un milió de lires al mes”, diu Anto­nio.

Els neo­re­a­lis­tes van pro­vo­car un veri­ta­ble tsu­nami al cinema, tra­ient les càmeres al car­rer i con­ver­tint en pro­ta­go­nis­tes la gent cor­rent, mos­trant la Itàlia real. I d'aque­lla rea­li­tat con­creta, en van fer films uni­ver­sals. “Els neo­re­a­lis­tes –diu el mes­tre Gubern– ens van reve­lar una nova forma d'obser­var la rea­li­tat, en els seus aspec­tes més autèntics, com un docu­ment viu, novel·lat, si es vol, però que ens ajuda a com­pren­dre millor la con­dició humana.”