Gratificant disbauxa literària

Encara recordo la satisfacció i frustració a la vegada que vaig sentir en llegir la darrera pàgina d'Una màquina d'espavilar ocells de nit, de Jordi Lara (Vic, 1968). Una obra primerenca d'una intensitat i lirisme que em va fer retrobar la senzillesa de la bona literatura. Tenia més gana d'aquest plat tan ben cuinat. Art creatiu diferent. Moltes petites històries que feien una obra gran, tocs fantasiosos d'una realitat profundament humana. I la llengua. Una llengua musical, dinàmica, engrescadora i verge. Com si mai no l'hagués malmesa gens el parlar i escriure sobrevingut.

Potser Mística conilla no té tanta frescor, però m'ha deixat una aroma semblant. L'autor no s'inspira en el que veu i sent sinó en el que viu i somia. El matí de ma infantesa, el primer conte de l'obra, explica el seu fantasiós aprenentatge vital amb Jacint Verdaguer, amb qui comparteix els mateixos escenaris, olors, sons i atmosfera 150 anys després.

L'ambient de la mítica Ciutat dels Sants també pren força en el sisè i darrer conte, Mística conilla, que dóna títol al llibre. Una trobada actual d'adults que recorden les peripècies viscudes en el curs de batxillerat de fa 30 anys per valorar “el pedregar de la maduresa”. Nostàlgia i frustració a dojo entre el que s'havia somiat i el que en realitat ha passat. Una certa malenconia positiva i prou ironia i sensibilitat per no caure en sensibleria. I és en aquesta narració on l'autor aconsegueix una varietat de contrastos que defineixen amb precisió el to de la trobada. Comparacions torbadores, metàfores extravagants, protagonistes il·luminats, dosis d'humor ofensiu i defensiu, fantasies inimaginables, mentides traïdores, secrets al descobert i fugida de la realitat més punyent.

Entremig, quatre contes que reflexionen sobre el sentit de la identitat; el cinema com a culminació de l'art; una faula sobre al futur de la dona; i una metàfora elogiosa de l'obra de José Luis Borges. Totes les narracions ben amanides amb un deix de fantasia, alegria i creativitat. Un aplec d'històries entrelligades per una prosa creativa i sorprenent.

Perquè és el llenguatge, la paraula harmoniosa, ben triada, fluïda, amb mots escaients, teixida amb tots els colors de la metàfora punyent i torbadora, el leitmotiv del llibre. Com també passa encara en Una màquina d'espavilar ocells de nit, una novel·la ben vivent i que es continua llegint amb fruïció, vuit anys després de publicar-la.

Una exquisida i gratificant disbauxa literària.