Gloria, diva de la supervivència

Gloria Gaynor és, als 68 anys, la supervivent, en actiu als escenaris, de tota una generació; poderoses veus afroamericanes que, a finals dels anys setanta i el principi dels vuitanta, van regnar a les pistes i a les ràdios. La supervivència de Gloria Gaynor es troba a capitalitzar tot aquest llegat i fer del seu propi himne, I will survive, un cant a la superació i a la força, l'eix emocional d'un espectacle d'hora i vint minuts basat en els èxits d'un passat compartit.

En el seu retorn a les comarques gironines, després del concert de fa tres anys en el festival de Peralada, Gloria Gaynor va obrir el Black Music Festival, divendres a la nit a l'Auditori de Girona, amb un xou en què la diva va cedir molt del protagonisme als membres de la banda i a les veus del cor, que hi aportaven el dinamisme escènic necessari per al gaudi de l'espectacle.

La introducció al concert va ser llarga –la diva es feia esperar– i es va amenitzar amb un vídeo en què l' I will survive , atemporal, que tant serveix per a rua de carnaval com per fer la conga en un casament o la nit de Cap d'Any, hi sonava com el fil musical en un muntatge que repassava la trajectòria de Gloria Gaynor. Ja a l'escenari, Going out of my head va arrancar els primers aplaudiments d'un públic que no va tardar massa cançons a aixecar-se dels seients. Encara no amb I am what I am, tot i ser l'altre gran clàssic de Gaynor. Perquè si I will survive és una icona d'autoafirmació davant el desengany amorós, I am what I am ho és en la reafirmació de la condició sexual. Gloria Gaynor va continuar la seva llista d'èxits particulars amb Never can say goodbye , que The Communards van versionar, el 1987. Al final, l'èxit és de tots i de ningú quan la cançó es fa universal: abans que Gaynor la cantés el 1975, havia estat gravada pels The Jackson 5.

Una arrancada vigorosa que va continuar, tal com va fer la diva disco a Peralada el 2014, amb un duet amb un dels membres de la banda, Harvey Hubert, interpretant un d'aquells clàssics de la música negra que fa pensar en llençols i nits humides en la veu de Barry White, My first, my last, my everything.

Gloria Gaynor es va prendre un descans, en aquest punt del concert, que va agafar un aire d'entreteniment propi d'un número de xou de talents gràcies a l'ímpetu ballador del trombó Jonathan Arons amb Happy de Pharrell Williams. Els homenatges es van reprendre amb Killing me softly de Roberta Flack i amb una versió, totalment inesperada tal com la mateixa Gaynor va advertir en la presentació, d'Every breath you take de The Police. Gaynor va tenir un reconeixement molt especial, però, per a l'altra gran diva disco, Donna Summers, un medley que va començar amb Last dance. Donna Summers va ser l'única dels artistes homenatjats que Gaynor va mencionar en un concert en què va presentar nou repertori. Són cançons que apel·len Jesús com la força per tirar endavant, i amb aires entre funky i gospel, Gaynor sembla que faci el camí invers, de la pista de ball al cor de l'església. La diva es va retirar perquè dues de les veus que l'acompanyen, Ana Liriano i Anissa Hargrove, es fessin mestresses de l'escenari cantant Crazy de Beyoncé. I també es van encarregar de presentar la banda perquè, finalment, en l'última cançó, Gaynor sortís i elevés els esperits i el karaoke intern del públic amb I will survive, amb una versió llarga, i amb lletra, en part, en castellà. La propina del bis va ser escadussera:Everybody dance de Chic. Una invitació a la pista de ball, però, que va mitigar l'eufòria.