Contra el fals debat de l’ampliació del Prat

L’ampliació de les capacitats de l’aeroport del Prat no hauria d’entrar en un fals debat entre els defensors de la necessitat tècnica del projecte i els defensors dels espais ambientals afectats. Perquè tan legítim és apostar per una remodelació que permeti incrementar els vols, sobretot potenciar els intercontinentals, com procurar que es minimitzi al màxim la repercussió sobre els espais protegits i els veïns afectats per la contaminació acústica. Segurament hi ajudaria si els implicats fossin capaços de definir primer un model de país pel que fa a aquesta mena d’infraestructures i assolir suficient consens al seu entorn, però la sensació és que cada vegada que es pretén donar un nou impuls a l’ampliació es comença la casa per la teulada. Ara, per exemple, ha adquirit sobtada rellevància un element poc valorat: el fet que part de les instal·lacions van ser construïdes en zona inundable. Aena és partidària de perllongar cinc-cents metres la pista del mar afectant la zona humida de la Ricarda, però no hi ha unanimitat sobre la idoneïtat d’aquesta opció. Això explica la diferència de posicions entre l’actual govern socialista de Barcelona, a favor, i l’anterior consistori presidit per Ada Colau, partidari d’especialitzar les instal·lacions i combinar el servei amb l’alta velocitat ferroviària. Sense oblidar el neguit dels pagesos sobre l’afectació que pot haver-hi al parc agrari. D’altra banda, deixar les coses com estan mirant de treure el màxim rendiment a les pistes topa amb la limitació de vols que es deriva dels compromisos adquirits per no perjudicar amb el soroll les zones habitades més properes, i requeriria complementar-ho amb els aeroports de Girona i Reus. Mentrestant els usuaris continuen pujant per sobre els 50 milions, però més vols significa també més turistes, i aquí sorgeix una altra problemàtica en discussió: la massificació i la distorsió del mercat de l’habitatge que això comporta. Com sempre, satisfer tothom és difícil, però minimitzar la importància de les zones humides i de les aus no és el camí. Només cal respondre a la pregunta: tot i la degradació de l’ecosistema si aquestes zones no haguessin tingut cap protecció, què serien actualment? Doncs rajol i formigó.