Novel·la
El vestit nou de l'emperador
Si els dic que vaig ensopegar no fa pas gaire amb un parell de llibres de Javier Cercas a la planta superior de la biblioteca de Tromsø, al nord de Noruega, els deu quedar clar que la seva projecció s'ha allargat fins ben enlaire. Ara, El monarca de las sombras la perfila d'una manera tan nítida que entendreix la candidesa com la crítica se li ha prostrat de quatre grapes.
Vull dir amb això que no pagui la pena de llegir-lo? De cap manera! Llegeixin-lo, facin-me el favor, que escriu tan bé que el món que enreda, l'avala; i d'això es tracta: d'enredar amb l'eloqüència discursiva –escrita, també, en el seu cas– fent ús de tots els recursos dialèctics que la pròpia experiència aporta. He d'avançar-los, ara, la naturalesa d'un discurs que, com a personatge públic, defensa ad contrario sensu, valent-se del projector que l'il·lumina? Fixin-se que l'esquer d'aquesta obra és la reconstrucció de la peripècia militar d'un jove oficial de l'Espanya feixista mort a la batalla de l'Ebre.
La reconstrucció, en aquest llibre que l'autor-narrador gairebé mai no presenta com una novel·la (i de la qual blasma la ficció), es presenta com una aventura real amb el final feliç de descobrir, entre les ombres del casal on va morir l'heroi, la manera com explicar-la. I en això, Cercas és un mestre; vull dir en la creació d'estructures narratives aparentment complicades –per complexes– i en la superposició d'aparences de realitat mitjançant l'encreuament de diversos narrataris i distintes veus narratives. Però les focalitzacions, contràriament a allò que podria semblar –i que enriquirien enormement el discurs–, són simples, perquè tret potser d'un personatge, totes se situen al pla o punt de vista del manteniment d'un mateix ordre o codi de conducta. No hi esperin cap conflicte de la voluntat per sobre del determinisme nacional, i sí una bona dosi de moral de cafè literari per justificar els episodis fins i tot vergonyants d'aquest discurs de gairebé 300 pàgines d'acceptació de l'herència pròpia.
I deia candidesa perquè Cercas es val de l'empatia per expulsar el penediment i la reparació de la seva acomodativa manera de passar pàgina de la Guerra Civil i de les seves conseqüències.
Quinze capítols alterns
Ens trobem al davant d'un llibre de 15 capítols alterns. En els senars, l'autor-narrador Javier Cercas relata l'aventura de la descoberta de la vida i la mort de Manuel Mena, germà del seu avi matern, mentre llegeix uns exemplars de la Ilíada i l'Odissea trobats a la casa dels protagonistes i arriba al cant XI d'aquest darrer, el del regne dels morts, on s'empelta de Tirèsies, que, com se sap, és el governant del regne de les ombres. En els parells, un pretès historiador contextualitza la biografia del jove feixista.
Són capítols que no serveixen per contrastar els fets, sinó per justificar l'assumpció del codi de conducta que els deia; abjurant, això sí, dels excessos sanguinaris. És així com s'entén que Alejandro Cercas –cosí de l'autor i eurodiputat espanyol pel PSOE–, a qui irriten “las interpretaciones equidistantes de la guerra”, perquè “la razón política la tenían los republicanos”, comprengui que els seus avis, tant el seu, “un simple jornalero”, com el de Javier Cercas, que era dels que “cortaban el bacalao en el pueblo”, fossin franquistes, perquè eren gent d'ordre.
L'empatia, buscada des del principi amb la inclusió dels personatges reals que donen una aparença de veritat difícilment contestable i l'assumpció d'un rol gairebé de màrtir (“¿tú eres gilipollas o qué?”, l'adverteix el director de cinema David Trueba, “¡te van a dar de hostias hasta en el carnet de identidad, chaval!”, “unos te acusarán de idealizar a los republicanos por no denunciar sus crímenes, y otros te acusarán de revisionista o de maquillar el franquismo”) no priva, però, que l'ombra de Javier Cercas no permeti descobrir la focalització que el projecta. És antològic l'episodi de la mare de l'autor, neboda del jove oficial franquista, que després de tota una vida entre catalans es negui a parlar l'idioma, i indignant que Antoni Cortés, habitant del Bot orgullós de les pintades “España, una, grande y libre”, hi digui, sense el contrapunt dels desapareguts que hi queden, que “de la batalla del Ebro lo sabemos todo”.
En fi. A les darreres ratlles, Javier Cercas, mudat com un altre monarca d'ombres, passa pàgina de l'Odissea sense sentir com Tirèsies li aconsella que, per viure en pau, cal reconciliar-se amb tots els “déus no moridors que l'ample cel posseeixen” (XI-133, en traducció de Carles Riba).