Poeta sol

De tota la gene­ració d'escrip­tors que van viure la guerra i que van col·labo­rar en aquest suple­ment, en un moment o altre –Joan Triadú, Joan Perucho, Víctor Alba, Pere Cal­ders, Maria Aurèlia Cap­many, Manuel de Pedrolo, Gui­llem Vila­dot o Josep Maria Lladó– Josep Palau i Fabre era el que encar­nava d'una manera més para­digmàtica la pro­blemàtica entre el cre­a­dor i l'artista. Per­so­natge que es va sen­tir incòmode en dife­rents períodes de la seva evo­lució, Palau i Fabre va ser un poeta –uti­lit­zem un dels seus ofi­cis més noto­ris– que es va abraçar al sim­bo­lisme i les avant­guar­des, però va man­te­nir una pul­cri­tud i una manera de tre­ba­llar tenaç, res a veure amb el nou­cen­tisme gai­rebé con­tra­cul­tu­ral del mes­tre Eugeni d'Ors i d'altres. Aquesta afir­mació la puc cor­ro­bo­rar amb la forma amb què pre­sen­tava els seus arti­cles, que només neces­si­ta­ven una revisió super­fi­cial. Palau va ser un home con­tra­dic­tori com ho va ser el seu temps: guer­res apo­calípti­ques, per­se­cu­ci­ons dic­ta­to­ri­als, misèries de tota mena i des­trucció a dojo.

Li agra­da­ven la joven­tut, les senyo­res i el bon men­jar, però vivia tan­cat al seu pis del car­rer Bruc ende­riat en el pro­jecte oceànic d'inven­ta­riar Picasso de manera rudi­mentària, com un artesà. Veure la cura amb què engan­xava les dia­po­si­ti­ves o com iden­ti­fi­cava peces fora de con­trol era un espec­ta­cle per llo­gar-hi cadi­res. Ara, molts crítics de sofà li retre­uen minúcies, però l'esforç prin­ci­pal de la seva tra­jectòria va ser Picasso, cosa que va devo­rar milers d'hores de la seva obra, inse­rida als dife­rents gèneres que va con­rear. La majo­ria, i de manera quasi tòpica, l'iden­ti­fi­quen amb els poe­mes de l'alqui­mista, altres rei­vin­di­quen la seva obra frus­trada de dra­ma­turg, però jo sem­pre he pen­sat –i li vaig comen­tar en dife­rents oca­si­ons– que el seu talent prin­ci­pal era la nar­ra­tiva. I ho era perquè aple­gava totes les seves sen­si­bi­li­tats i les dei­xava ben pale­ses amb una mica de poe­sia, la dra­ma­tit­zació del tea­tre, els fona­ments intel·lec­tu­als de l'assaig, els seus grans conei­xe­ments artístics i una sen­si­bi­li­tat que el feia deri­var cap a l'àngel per davant de la figura del dimoni, que també podia mani­fes­tar en forma d'ira o d'inse­gu­re­tats, fins i tot davant dels seus defen­sors més fer­ris.

En qual­se­vol cas, Palau i Fabre va ser un home que es va donar a les noves gene­ra­ci­ons, que va man­te­nir des dels anys setanta una relació excel·lent amb la gent del Mall, amb els pro­jec­tes de Vicenç Altaió i pràcti­ca­ment amb tots els que l'anàvem a veure al seu pis. De seguida t'ofe­ria la seva con­fiança. Bus­cava l'afecte i el reco­nei­xe­ment, però era un dandi, així mateix, de l'amis­tat. A diferència d'altres escrip­tors dels anys repu­bli­cans, Palau i Fabre no s'espla­iava gaire sobre la guerra. Com altres vete­rans havia pre­fe­rit arxi­var en l'amnèsia el tracte deni­grant quan va caure pre­so­ner i les cala­mi­tats que va haver de patir. Pre­fe­ria ins­tal·lar-se en l'exili: deta­llar de manera dra­ma­tit­zada els pri­mers con­tac­tes amb André Mal­raux, Jean Paul Sar­tre, Albert Camus, André Bre­ton i, sobre­tot, Anto­nin Artaud, línia directa amb els reve­ren­ci­ats Lautréamont, Rim­baud, Bau­de­laire... Palau tam­poc no per­dia el temps amb con­ver­ses banals sobre fut­bol –mal­grat que li agra­dava molt i que havia per­dut l'oïda a causa d'un xut– i política. Pre­fe­ria apro­fun­dir en un deter­mi­nat poeta català, un epi­sodi de la resistència al fran­quisme des de l'inte­rior o la des­cripció d'un pai­satge o un esce­nari del París que va conèixer. Amb la seva família man­te­nia un relació d'amor i odi. Se n'havia sen­tit incomprès, però, a la vegada, sé que esti­mava son pare i hi man­te­nia afi­ni­tats, i vivia a la mateixa residència que, amb els anys, s'havia allu­nyat del gla­mur de quan havia estat un pis de dis­seny a la revista Pèl & ploma i s'havia con­ver­tit en el taller fosc de l'alqui­mista que llui­tava amb cada foto­gra­fia dels immen­sos catàlegs de la dic­ta­dura picas­si­ana que es va autoim­po­sar. No creia en Déu, rene­gava de Déu, però els que el vam conèixer sabíem que tenia el seu propi déu, Picasso. Quan ja era gran i tenia alguna debi­li­tat, o em con­vi­dava a dinar als res­tau­rants del vol­tant del mer­cat de la Con­cepció, ben a prop del pis del car­rer Bruc, no m'estal­vi­ava la pos­si­bi­li­tat de retreure-li que no li hagués donat més espai a la seva obra, sem­pre en segon terme després de Picasso. Ho vaig fer, sobre­tot, a par­tir de la publi­cació, des de finals dels vui­tanta, de la seva obra de nar­ra­tiva breu, amb títols tan sig­ni­fi­ca­tius com Amb noms de dona, Un Saló que camina, Alfa Romeo i Juli­eta i altres con­tes i, sobre­tot, Les meta­mor­fo­sis d'Ovídia i altres con­tes. Als que em pre­gun­ten sobre ell o sobre nar­ra­tiva cata­lana con­tem­porània sem­pre els reco­mano, de bon començament, la lec­tura del conte que dóna títol a aquest últim recull esmen­tat. Té tota la sen­si­bi­li­tat i sen­zi­llesa dels con­tes dels nar­ra­dors més poètics, com els de Dylan Tho­mas, els de Mau­pas­sant, Bon­tem­pe­lli i Vol­taire.

Palau i Fabre era un home espe­cial, ple d'interès per les coses, jove per sem­pre, com si la cançó de Bob Dylan estigués escrita per a ell. Vam reci­tar un munt de vega­des junts, en alguns moments en antres i caba­rets de l'entorn under­ground dels anys vui­tanta. A diferència, per exem­ple, de Jesús Lizano, no tenia pressa per mar­xar, no s'estal­vi­ava una con­versa amb una noia i es que­dava acla­pa­rat per la lli­ber­tat sexual, “tant de bo hagués pogut viure una revo­lució així”, repe­tia cada cop que veia que una noia s'esti­rava cap a alguns dels nos­tres joves com­panys. Tam­poc no se sen­tia aliè als músics que inter­pre­ta­ven els seus poe­mes, sobre­tot, quan uti­lit­za­ven ins­tru­ments elèctrics, que no adme­tien la pos­si­bi­li­tat d'enge­gar el sono­tone. L'amic i mes­tre Palau assis­tia atònit i agraït als home­nat­ges, però ell era en rea­li­tat el que ens feia partícips de la seva amis­tat, una amis­tat inter­ge­ne­ra­ci­o­nal, que podia anar del Dante fins al grup de Mana­cor Espi­ral d'Embulls, que va fer ver­si­ons d'alguns dels seus poe­mes. Veure Palau reci­tar de memòria durant dues hores era un plaer indes­crip­ti­ble. Es quei­xava de la memòria, de no poder recor­dar totes les estan­ces de Car­les Riba, com en altre temps, però reci­tava en dife­rents llengües de memòria poe­tes clàssics i moderns, amb només una petita nota amb l'ordre dels tri­ats. Ales­ho­res era quan ens adonàvem que Palau era un arte­facte poètic, una cri­a­tura que havia nas­cut per i per a la poe­sia, amb una única fina­li­tat i intenció: ofe­rir un gra­pat de ver­sos a un món idi­ota i hos­til.

Pre­ci­sa­ment es fas­ci­nava pels reci­tals en petits caba­rets noc­turns. Un dia vam anar a reci­tar en un local de la zona del Ras­pall, a Gràcia. Palau, sem­pre atent, recor­dava que Picasso li havia par­lat del barri dels gita­nos i que el pin­tor s'ho mirava des del car­rer Còrsega, en la fron­tera entre l'exvila i l'Eixam­ple. M'estra­nyava, però, els magnífics poe­mes que reci­tava i que jo no sabia tro­bar a Poe­mes de l'Alqui­mista. Vaig rebre­gar la meva edició de Proa bus­cant-los, fins que un dia li vaig dema­nar que me'ls ensenyés. La sor­presa va ser que pro­ce­dien de les obres de tea­tre i no dels poe­mes de l'alqui­mista, tan­cats mig segle abans i segell gai­rebé defi­ni­tiu de la seva poe­sia. Tot i que no es va mos­trar refrac­tari a recu­pe­rar-los, no em va donar cap faci­li­tat, ni tan sols l'edició intro­ba­ble de les seves obres tea­trals, que em van cedir Àlex Broch i Jordi Coca. Palau i Fabre em va sug­ge­rir que em llegís les obres, les per­ta­nyents al cicle de Don Joan, La caverna –que m'havia rega­lat Joa­quim Horta–, la ins­pi­rada Mots de ritual per a Elec­tra i les cançons d'Home­natge a Picasso. El tea­tre havia estat una frus­tració per a Palau perquè, tal com expli­cava a l'epíleg de la meva edició de Les veus del ventríloc. Poe­sia de tea­tre, “una obra de tea­tre s'escriu perquè sigui estre­nada”. I dis­sor­ta­da­ment poques va poder veure estre­na­des, a excepció de L'Alfa Romeo i Juli­eta, que van repre­sen­tar als noranta la com­pa­nyia Tea­tre Invi­si­ble, amb direcció de Moisès Mai­cas i Manel Guer­rero. No érem din­tre de les grans infra­es­truc­tu­res públi­ques dupli­ca­des per soci­a­lis­tes i con­ver­gents, però era una mirada atenta al text per part d'uns joves inde­pen­dents, amb cap altra obser­vança que el text i el seu valor artístic. Després vin­drien els esforços de la vella Tan­ta­ran­tana de Bonnín, però Palau ja tenia des­car­tat el tea­tre perquè no havia pogut asso­lir la pro­fes­si­o­na­lit­zació i el nos­tre home tenia com a pre­tensió gua­nyar-se humil­ment la vida. Mal­grat no aju­dar-me, el dia que li vaig por­tar els poe­mes selec­ci­o­nats per a Les veus del ventríloc, el meu vell amic em va citar en un res­tau­rant del late­ral de la Con­cepció. Abans de dinar, va treure de la but­xaca un pape­ret i vam con­fron­tar la seva xuleta amb els poe­mes tri­ats en la seva lec­tura. Jo hi vaig afe­gir algu­nes cançons que ell no con­tem­plava, però va som­riure con­tent i vam incor­po­rar el 2001 un nou lli­bre de poe­mes del gran Palau, cin­quanta anys després de la publi­cació de Poe­mes de l'Alqui­mista, del 1952.

Palau va ser un home exi­gent, nou­cen­tista en l'estil però amb l'ànima negra i les com­ple­xi­tats d'un bar­roc o un sur­re­a­lista, un home del seu temps que va patir els hor­rors de la des­trucció més gran de la història. Lluny de ser un amar­gat o un res­sen­tit, Palau va ser un home obert i ele­gant, que et brin­dava la seva hos­pi­ta­li­tat i sovint era càlid. Vivia l'art com un fanàtic: sabia que era la defensa de la nos­tra espècie d'homínids davant la des­trucció.