cultura

centenari del naixement de josep palau i fabre

El picassià impenitent

Palau i Fabre va dedicar la seva vida de manera obsessiva a estudiar l'obra de Picasso i va deixar un ingent conjunt bibliogràfic sobre el pintor

Palau reconeixia la seva dèria per Picasso
Palau defensava la catalanitat del pintor

La passió amb què Josep Palau i Fabre par­lava de Picasso, de la per­sona i l'obra i de les seves tro­ba­des amb el pin­tor, era lle­gendària. Era ano­me­nar Picasso i la mirada se li ence­nia. Els seus ulls, grans i pro­funds, adqui­rien una vivor gai­rebé picas­si­ana, com si les dues ànimes dels cre­a­dors es fon­gues­sin en una de sola. Palau i Fabre era un picassià genuí, des de l'amor més pro­fund al geni. Només des d'aquesta posició s'entén que, mal­grat no pro­ve­nir de l'àmbit acadèmic, dediqués tan­tes hores de la seva vida a inves­ti­gar i escriure sobre el pin­tor, una feina que va man­te­nir fins al final de la seva vida.

Fa deu anys, quan Palau i Fabre va ser home­nat­jat al Museu Picasso de Bar­ce­lona amb motiu del seu 90è ani­ver­sari, un grup de peri­o­dis­tes vam pre­gun­tar a l'escrip­tor què havia sig­ni­fi­cat Picasso a la seva vida. I ell va con­tes­tar de manera molt sig­ni­fi­ca­tiva: “Tro­bar-me a mi mateix”. Òbvi­a­ment, el cen­te­nari del poeta no podia dei­xar de banda aquesta impor­tant faceta en l'obra de Palau i Fabre.

L'escrip­tor ja reco­neix la seva admi­ració sense límits pel pin­tor a la pri­mera frase del seu lli­bre Esti­mat Picasso: “En arri­bar a París, el desem­bre del 1945, la meva més gran fal·lera –la meva dèria– era la de conèixer Picasso. Jo tenia ales­ho­res 28 anys i era encara un il·lús. Durant molt de temps m'he acos­tat a la vida en una acti­tud de neòfit. El meu desig de conèixer Picasso era el més cec dels meus impul­sos.” I afe­geix unes fra­ses més enda­vant: “I encara avui veu­ria Picasso amb la mateixa il·lusió d'antany.”

La pri­mera visita i l'escar­la­tina

La pri­mera tro­bada de Palau amb Picasso no va ser fàcil d'acon­se­guir però final­ment un dia de pri­ma­vera del 1947 el va con­vi­dar a visi­tar l'artista l'escrip­tor Fer­ran Canya­me­res. El poeta ja havia escrit un lli­bre sobre el pin­tor ales­ho­res. L'encon­tre, però, va estar esquit­xat per una cir­cumstància enut­josa: Palau no es tro­bava gens bé, amb la gola molt ado­lo­rida i el cos molt afe­blit. Però no era qüestió d'anul·lar una cita que havia cos­tat tant d'asso­lir. “Era estrany que no ens hàgim cone­gut abans”, van ser les pri­me­res parau­les que Picasso va adreçar al jove poeta. “Era com posar-me una catifa sota els peus. Picasso deia això en un català per­fec­ta­ment ente­ne­dor. Jo maleïa la meva mala estre­lla, que m'havia dut allí en un dia tan poc pro­pici, atès que a la meva timi­desa i apo­ca­ment natu­rals s'hi afe­gia, ara, el meu males­tar, que no em dei­xava gau­dir ple­na­ment d'aquell moment excep­ci­o­nal, que em per­me­tia de tenir la presència d'espe­rit necessària per a viure'l amb els cinc sen­tits”, recor­dava Palau. Efec­ti­va­ment, l'endemà de la tro­bada, el poeta va ser diagnos­ti­cat d'escar­la­tina i va haver d'estar aïllat qua­ranta dies. “Suposo que no és per haver-me vist a mi!”, va excla­mar Picasso quan Canya­me­res li va expli­car que Palau estava malalt.

Anècdo­tes a part, l'obra picas­si­ana de Palau i Fabre és ingent, fins al punt d'estar con­si­de­rat una de les auto­ri­tats mun­di­als en l'obra de Picasso. Cal esmen­tar per damunt de tot els qua­tre grans volums de la mono­gra­fia-bio­gra­fia sobre el pin­tor, publi­cats per La Polígrafa, que arri­ben fins a l'època d'exe­cució del Guer­nica. Palau va dei­xar enlles­tit el quart volum del pro­jecte, però aquest no es va publi­car fins al 2011. Malau­ra­da­ment, l'escrip­tor no va poder arri­bar fins al final de la vida del pin­tor en aquesta mono­gra­fia, que con­tro­lava fins a l'últim detall ja que fins i tot maque­tava els volums a mà.

Altres lli­bres picas­si­ans de Palau són, a més d'Esti­mat Picasso, del qual es farà una ree­dició enguany a cura de Julià Gui­lla­mon, Vides de Picasso (1946), Doble assaig sobre Picasso (1964) i Picasso a Cata­lu­nya (1966).

Pre­ci­sa­ment el fet de sem­pre defen­sar amb vehemència la cata­la­ni­tat de Picasso és un dels aspec­tes que apa­rei­xe­ran en un assaig sobre la relació de Picasso i Palau i Fabre que està pre­pa­rant la crítica d'art d'El Punt Avui Pilar Par­ce­ri­sas, que va man­te­nir una llarga amis­tat amb l'escrip­tor. El volum, que apa­rei­xerà a la tar­dor publi­cat per Coma­ne­gra, serà “un retrat de la manera com Palau se sent emmi­ra­llat en la figura de Picasso”, explica Par­ce­ri­sas. “Palau, com Picasso, creia que l'ero­tisme movia l'art i la vida, sobre­tot en l'aspecte més mas­culí i viril d'aquesta idea. Això també entronca amb el moment que Palau coneix Picasso als anys qua­ranta, en ple exis­ten­ci­a­lisme a París”, afe­geix. Això acaba esquit­xant la poe­sia eròtica de Palau.

Iden­ti­fi­cació exis­ten­cial

A més, per a Par­ce­ri­sas, Palau veia la pin­tura de Picasso “com un relat tea­tral del món” i això impacta en l'obra dramàtica de l'autor. “En tota l'obra de Palau, més que una influència de Picasso, hi ha una iden­ti­fi­cació exis­ten­cial, que també es pro­du­eix amb Anto­nin Artaud. Ell, a través de Picasso, s'expli­cava no només l'art (i sobre­tot l'art català), sinó també la lite­ra­tura.”

Mogut per aquesta iden­ti­fi­cació exis­ten­cial, Palau i Fabre bas­teix una inves­ti­gació al vol­tant de l'obra de Picasso que ha esde­vin­gut un refe­rent essen­cial en els estu­dis picas­si­ans. Par­ce­ri­sas res­salta que l'apor­tació de Palau i Fabre en aquest sen­tit és “rigo­rosa” ja que “en tot moment bus­cava els detalls”. “Té una manera de tre­ba­llar que no és lli­bresca, sinó abso­lu­ta­ment empírica. Palau busca d'iden­ti­fi­car tot el que apa­reix a l'obra picas­si­ana: llocs, objec­tes... I si havia de viat­jar a un lloc con­cret per un detall d'un qua­dre, ho feia”, explica Par­ce­ri­sas.

En aquest sen­tit, la crítica d'art remarca sobre­tot el deta­llisme dels dos pri­mers volums de la mono­gra­fia de Palau, Picasso vivent i Picasso cubisme, en què es repassa amb minu­ci­o­si­tat els anys de joven­tut de Picasso a Bar­ce­lona i s'iden­ti­fi­quen els pai­sat­ges d'Horta de Sant Joan i Cadaqués, per exem­ple: “Són dos volums que són d'abso­luta referència per al Picasso català.” La cata­la­ni­tat de Picasso va ser un dels temes cen­trals de l'obra picas­si­ana de Palau i Fabre. “Ha estat l'únic que ha defen­sat la cata­la­ni­tat de Picasso a mort. En certa manera, Palau i Fabre creu que el clas­si­cisme de Picasso és con­seqüència del nou­cen­tisme”, asse­gura Pilar Par­ce­ri­sas.

La insistència de Palau i Fabre en la cata­la­ni­tat de Picasso es mate­ri­a­litza també en obres com Picasso i els seus amics cata­lans (1971), que va ser ree­di­tat el 2006 i en el qual Palau explica l'amis­tat del pin­tor amb per­so­nat­ges com Manuel Pallarès, Manolo Hugué, Ramon Casas, Jaume Sabartés, Joan Vidal Ven­tosa, els ger­mans Junyer Vidal o Antoni Clavé.

La relació de Palau i Fabre amb Picasso també serà el sub­jecte d'una expo­sició del cen­te­nari cen­trada en les foto­gra­fies de Palau sobre Picasso i altra docu­men­tació extreta de l'arxiu de l'escrip­tor, que ara es troba a la Fun­dació de Cal­des d'Estrac. La mos­tra, que es veurà pri­mer a l'estiu a la Casal Natal de Picasso a Màlaga i que a l'octu­bre arri­barà a la Fun­dació Palau, serà “una mirada a l'arxiu sobre Picasso de Palau, un arxiu que he visi­tat mol­tes vega­des”, explica Víctor Fernández, comis­sari de l'expo­sició. A més de les foto­gra­fies i del mate­rial docu­men­tal, l'expo­sició també mos­trarà una sèrie d'obres que artis­tes com Antoni Tàpies, Car­les Pazos o Luis Gor­di­llo van fer a par­tir d'una foto­gra­fia de Picasso per Palau.

Una fundació per conèixer el poeta
Recorda Pilar Parcerisas que Palau i Fabre feia anys que buscava un espai on deixar i es pogués exposar el llegat d'obres d'art –la majoria de Picasso– i l'arxiu documental que acumulava al seu pis de l'Eixample. Es van barallar diverses possibilitats: Tossa de Mar, Vilanova i la Geltrú, Sant Feliu de Guíxols... Finalment, gràcies a un acord amb l'Ajuntament de Caldes d'Estrac, el maig del 2004 es va inaugurar la Fundació Palau, en una casa al centre de la població. L'espai és el segon museu amb més obres de Picasso, després del Museu Picasso de Barcelona. Evidentment, la Fundació és testimoni de la relació de Palau amb Picasso al llarg de més de vint anys, i d'especial interès és la sala dedicada al pintor malagueny, on s'apleguen els regals de Picasso a Palau, la majoria dedicats, però també hi ha obres adquirides. Una de les compres par part de Palau va ser un teatret amb personatges de cartolina que el pintor va fer per a la seva filla Maya. A la fundació també s'exposen obres de Josep Palau Oller, pare del poeta, que també col·leccionava obres d'artistes catalans, una tasca que Palau i Fabre va continuar, i que també s'exhibeixen al petit museu.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia