Presència i absència

Inés espera un fill que, vivint una crisi que la du a sepa­rar-se del seu com­pany, vol tenir sola. De fet, és una crisi? O la seva pròxima mater­ni­tat fa que s'agu­ditzi el pes de l'absència del pare, des­a­pa­re­gut durant la dic­ta­dura argen­tina? El fan­tasma encara es fa més viu. Després de la seva bri­llant i deli­cada opera prima, Abrir puer­tas y ven­ta­nas, en què tres ger­ma­nes afron­ten el pas a la madu­resa arran de la mort de l'àvia que va criar-les, Mila­gros Mument­ha­ler aborda amb La idea de un lago les feri­des de la història recent, del pas­sat que mai no s'acaba, d'una manera inti­mista, que no vol dir esca­pista.

La direc­tora argen­tina fa un cinema sub­til que no vol impo­sar-se i que es fa amb mate­ri­als fràgils i para­do­xal­ment dura­dors, eva­nes­cents i a la vegada per­sis­tents, com ho poden ser els records d'infan­tesa. El pas­sat enva­eix el pre­sent de la pro­ta­go­nista (Carla Crespo, filla de des­a­pa­re­guts) de manera con­ti­nu­ada, sense rup­tu­res nar­ra­ti­ves i el recurs al flash­back. Així, en un moment fas­ci­nant del film, emer­geix el record d'una nit màgica amb llan­ter­nes. La infan­tesa com un temps mític vis­cut en una casa vora el llac on hi apa­reix un 4-L verd en una altra imatge ino­bli­da­ble. Un temps mític que, si bé per­dura en el record lli­gat a l'efímer de la feli­ci­tat, sem­pre es perd, però en aquest cas de manera par­ti­cu­lar­ment dramàtica en relació amb la barbàrie d'una dic­ta­dura. Inés, fotògrafa, amplia a l'ordi­na­dor, men­tre xateja amb la mare, una foto­gra­fia del pare, sem­pre pre­sent, sem­pre absent. Mument­ha­ler, sense sen­ti­men­ta­lis­mes, ha fet una pel·lícula com­mo­ve­dora que ens recorda que, davant del dolor i fins l'hor­ror, la poe­sia és més necessària que mai.